Translate

dijous, 7 de febrer del 2019

LE BALLON ROUGE

Curiositat, joc, amistat, fidelitat, amor, enveja, violència, premi, solidaritat, empatia, llibertat...
Immers en les limitacions reveladores de la vida del nen de la dècada dels 50 on es fa palès la prohibició de fer coses a casa, a l'escola, a l'autobús ... Sense prou espai per viure, en Pascal troba noves llibertats en el context de la postguerra que reflecteix les cruels realitats de l’època.

La màgia d'aquestes imatges rau en que saps que no poden ser certes però les creus. Donat que si fas memòria recordes que quan et volen fer creure que els jocs i la imaginació són prohibits en la vida domèstica, ningú et pot llevar la teva capacitat de somiar.

A Pascal el globus no el pot abraçar, no pot parlar. Només pot seguir-lo, esperar-lo, acompanyar-lo, deixar-se agafar o no. Amarrat a un pal, el nen que l'allibera obté el seu agraïment i la seva companyia. No serà de ningú més, i qui intenti o aconsegueixi retenir-haurà de tenir molt en compte que, a la més mínima ocasió, el globus escaparà per tornar amb Pascal. Per Pascal aquest globus, sense saber-ho, i segurament sense entendre-ho per la seva curta edat, representa un desafiament a l'autoritat. El globus és únic, no hi ha cap més com ell, o, almenys, no són coneguts, viuen i apareixen a la clandestinitat. És sinònim d'individualitat, de marcar diferències amb el grup, amb la massa informe destinada a pensar i actuar en un únic sentit. La simple companyia del globus provoca a Pascal més problemes que els que tenia abans, i no obstant això, prefereix els problemes a perdre al seu amic globus.

El globus pertorba tant, perquè és inexplicable, com la llibertat que hi ha dins dels somnis de qualsevol adult o infant.



LE BALLON ROUGE
1956. 36 min. França.
Director i guió: Albert Lamorisse
Música: Maurice Le Roux
Fotografia: Edmond Séchan
Repartiment: Pascal Lamorisse com Pascal, Georges Sellier com un Comerciant, Vladimir Popov com Tennant, Paul Perey, René Marion, Sabine Lamorisse com la nena del globus blau, i Michel Pezin
Premis: Prix Louis Delluc: Prix Louis Delluc; Albert Lamorisse; 1956. Festival de cinema de Cannes: Palme d'Or du court métrage / Palma d'or al millor curtmetratge, Albert Lamorisse; 1956. Premis Oscar: Oscar al millor guió original, Albert Lamorisse; 1957. Premis BAFTA: Premi especial, França 1957. National Board of Review: Millor film estranger, 1957. Decade Educational Film Award, Millor Pel·lícula.

Sinopsi: Pascal és un nen de sis anys que de camí a l'escola es troba un globus vermell travat a la part alta d'un fanal. El nen s'enfila per alliberar-lo i tots dos estableixen una relació. A partir d'aquest moment el globus vermell seguirà a Pascal pels carrers de París. 

Pascal juga amb el seu nou joguina, i descobreix que el globus posseeix una ment i voluntat pròpia i aquest comença a seguir-lo a allà on vagi, de vegades surant al costat de la finestra de la seva habitació, del costat de fora, ja que la seva àvia no li permet l'entrada amb el globus a dins de casa.

El globus vermell segueix a Pascal pels carrers de París, i tots dos criden l'atenció dels adults i l'enveja d'altres nens que vaguen pels carrers. En un moment el globus entra en el col·legi de Pascal, provocant un enrenou entre els altres estudiants. El soroll alerta al director, qui s'enfada amb Pascal i ho tanca en una habitació fins que el dia escolar acaba. En una curiosa escena, Pascal i el seu globus es topen amb una nena (Sabine Lamorisse) qui porta un globus blau que també sembla tenir una vida pròpia.

En les seves aventures pel veïnat, Pascal i el globus troben una banda de nens malvats que persegueixen per diversos llocs a tots dos per llevar-li el globus, finalment ho aconsegueixen i acaben aviat destruint-lo.

La pel·lícula acaba quan, desolat per la pèrdua del seu "amic", el nen és sorprès quan tots els globus de la ciutat s'escapen d'on es trobaven i van a consolar Pascal, qui els lliga i junts s'eleven i es perden en l'horitzó.

Molts dels llocs vistos en el film ja no existeixen més: les fleca, la famosa escala en forma d'I situada just endavant l'igualment famós cafè "Au Repos de la Montagne" ni el ja fa temps desaparegut pas empinat del carrer Vilin on Pascal va trobar el globus inicialment. Només existeix encara l'església de Notre-Dame de la Croix, entre el Place Maurice Chevalier i el Place de Ménilmontant.

 


diumenge, 8 d’abril del 2018

SENSE PRESSA PERÒ SENSE PAUSA amb GONÇAL MAYOS AL FAQS


ELS FRUITS DE LA INTERVENCIÓ PACÍFICA 

TENEN UN MILLOR ARRELAMENT I MÉS DURADOR


SENSE PRESSA PERÒ SENSE PAUSA AMB 
GONÇAL MAYOS AL FAQS MINUT 3:03:54
PREGUNTES FREQÜENTS 07/04/2018

divendres, 27 de maig del 2016

GRADIBUS


Les escales simbolitzen el pas d'un nivell a un altre, d'un pla a un altre pla, d'una manera de ser a una altra, arribar a un nou nivell ontològic (onto- ser-lògic - coneixement). La comunicació entre el cel i la terra, mitjançant una doble via d'ascens i descens, l'ascens de l'home i el descens de la divinitat, de manera que l'escala (scala) és un símbol eix del món. Un pas al més enllà, l'escala al cel. 

Representa l'accés a una altra realitat, a l'absolut i el transcendent, el desplaçament des de la irrealitat a la realitat, de l'imaginari al que inimaginat es refereix més aviat a quelcom  inesperat, quelcom amb el que no es comptava. De la mort a la immortalitat. Pel que fa al Paradís en ell hi havia comunicació entre Déu i l'home, després de la caiguda es va interrompre. 

En el somni de Jacob, judaisme, veiem com pugen i baixen àngels per una escala, la comunicació s'estableix mitjançant els àngels. 

En Quart Camí és l'escala la que es troba entre la vida i el camí. Els esglaons de l'escala, és el poder ascendent de la consciència de l'home adormit, passant als graus de l'existència; representa també els nivells d'iniciació a través del coneixement d'un mateix i la comprensió. 

INSTRUCCIONS PER PUJAR UNA ESCALA

de Julio Cortazar

Ningú haurà deixat d'observar que amb freqüència el terra es plega de manera que una part puja en angle recte amb el pla del sòl, i després la part següent es col·loca paral·lela a aquest pla, per donar pas a una nova perpendicular, conducta que es repeteix en espiral o en línia trencada fins a altures summament variables. Ajupint-se i posant la mà esquerra en una de les parts verticals, i la dreta a la horitzontal corresponent, s'està en possessió momentània d'un esglaó. Cada un d'aquests esglaons, formats com es veu per dos elements, ens situa una mica més amunt i endavant que l'anterior, principi que dóna sentit a l'escala, ja que qualsevol altra combinació produirà formes potser més belles o pintoresques, però incapaces de traslladar-nos d'una planta baixa a un primer pis.

Les escales es pugen de front, doncs cap enrere o de costat resulten particularment incòmodes. L'actitud natural consisteix en mantenir-se dempeus, els braços penjant sense esforç, el cap dret encara que no tant que els ulls deixin de veure els graons immediatament superiors al que es trepitja, i respirant lenta i regularment. Per pujar una escala es comença per aixecar aquesta part del cos situada a la dreta a baix, embolicada gairebé sempre en cuir o camussa, i que llevat d'excepcions cabrà exactament en el graó. Posada al primer graó aquesta part del cos, que per abreujar anomenarem peu, es recull la part equivalent de l'esquerra (també anomenada peu, però que no s'ha de confondre amb el peu abans citat), i portant-la a l'altura del peu, se li fa seguir fins col·locar-la al segon esglaó, amb la qual cosa en aquest descansarà el peu, i en el primer descansarà el peu. (Els primers esglaons són sempre els més difícils, fins a adquirir la coordinació necessària. La coincidència de nom entre el peu i el peu fa difícil l'explicació. Cuidi especialment de no aixecar al mateix temps el peu i el peu).

Arribant en aquesta forma al segon esglaó, n'hi ha prou de repetir amb alternança els moviments fins trobar-se amb el final de l'escala. Se surt d'ella fàcilment, amb un lleuger cop de taló que la fixa al seu lloc, del qual no es mourà fins al moment del descens.


Extret i traduït d' "Historias de Cronopios y de Famas", Julio Cortázar, 1962. © 1996 Alfaguara

Imatges: Edifici Traumatologia Vall Hebron - Drac de la Casa Batlló-Barcelona

dissabte, 21 de maig del 2016

CANVI


NO EXISTEIX EN LA REALITAT RES QUE SIGUI SEMPRE IGUAL, 
PERQUÈ L'ÚNICA COSA REAL ÉS EL CANVI. 
Heràclit

Mai tenim la mateixa "experiència" ni veiem dues vegades el mateix per que les coses canvien en un constant "esdevenir". Per Heràclit les coses no tenen un Ésser immòbil, el que existeix és un Ésser en moviment que es transforma. 

Heràclit atribueix realitat al concret, múltiple i canviant, és a dir, a un Univers format per contraris a perpètua oposició, al que el logos o raó, condueix a una síntesi harmònica. Hi ha l’esdevenir perquè hi ha tensions entre contraris i la realitat és la unitat dels oposats.

Malgrat que la vida pot ser molt esquerpa i eixuta, els valors amb que l’enfrontem i gaudim són fonamentals per desenvolupar una consciència plena i positiva.


 道 Hi ha un flux en l'univers que es diu TAO. 

El Tao flueix lentament, però mai s’atura i és increïblement poderós mantenint les coses de l'univers en ordre i equilibri. Es manifesta a través de canvis d'estacions, cicles vitals o mutacions de poder o ordre. El Tao és la llei de tot. El que segueix al Tao és un amb el Tao. 

A més, convé comprendre el Txi (energia vital), perquè el Txi i el Tao van de la mà, ja que el Txi és l'energia que circula en l'univers, per la qual cosa es pot dir que el Tao és el flux del Txi.

El concepte del Tao es basa en acceptar que la única constant en l'univers és el canvi i que hem d'acceptar aquest fet i estar en harmonia amb això. El canvi és el flux constant de l'ésser al no ser, del possible a la realitat, del yin al yang, del femení al masculí...


Quatre Infinits
Abans d'iniciar l'Món 
Estava el Misteri: 
Silenciós, sense fons, 
Solitari, immutable, 
A tot arreu i sempre en moviment, 
La Mare del Món. 
No conec el seu nom, pel que li dic Tao; 
No conec el seu límit, per el que li dic infinit. 
Sent infinit, flueix per sempre, fluint per sempre, torna a Si Mateix. 
Un Mateix segueix el camí del Món; 
el Món segueix el camí de la Naturalesa; 
la Natura segueix el camí del Tao; 
el Tao és el Camí. 
Tao és infinit, per tant la Natura és infinita, 
per tant el Món és infinit, per tant un Mateix és infinit. 
Són quatre Infinits, I el Jo és un d'ells.


Aplicació del Tao
El moviment del Tao és retornar; 
L'ús del Tao és acceptar; 
Totes les coses deriven del Tao, 
el Tao no deriva de cap.

dimarts, 3 de maig del 2016

FILLS DE LA TERRA



El documental "FILLS de la TERRA" mostra a través d' "homes i dones medicina" de diferents cultures, com el respecte i la vinculació amb la Mare Terra, són imprescindibles per a la salut i el benestar de tots els éssers vius.

En la societat actual vivim d'esquena a la natura i la explotem voraçment, oblidant que la Terra és una farmàcia viva que hem de preservar.

La pel·lícula convida a la recerca de nous camins de sanació, plantejant un al·legat a favor de la medicina natural el missatge és que la nostra salut i la de la Terra no haguessin de ser un negoci.

D'aquesta manera el documental porta l'espectador a reflexionar sobre el sistema de salut actual. Alhora tracta de fer veure a les persones que:

EL GRAN REPTE ÉS TORNAR A SER CAPAÇOS DE PENSAR EN EL BÉ COMÚ, 
LA TERRA, LA NOSTRA MAJOR PROVEÏDORA DE VIDA.

LES VEUS
Al llarg del procés de producció, l'equip ha entrevistat a més de 70 persones i totes i cadascuna d'elles
ha ajudat a donar forma al documental.
Després d'un llarg procés de selecció, les veus que transmeten aquest missatge col·lectiu són:

TERRY DOBNEY. Archidruida d'Avebury

GRÀCIA CHACÓN. Archidruidesa Ordre Mogor

ÁLVARO TUCANO. Líder ètnia Tucano

JOSEFINA CHAVES. dona medicina

JUAN GONZÁLEZ. Psicòleg i etnobotànic

MARIANNA G. LLEGAR. Investigadora tradicions iberes

JUVENAL BECERRA. dansaire conchero

ARMANDO LOIZAGA. Investigador tradicions indígenes

RICARDO AWANACH. Xaman ètnia Xuar

JOSEP PAMIES. agricultor

LLORENÇ TEIXÉ. herbolari


PREMI GOYA 2016