Translate

dimarts, 24 de novembre del 2015

LUCY



 Lucy és el nom donat a un esquelet d'Australopitec d'un individu que va viure fa uns 3,5 milions d'anys. Va ser descobert per l'estatunidenc Donald Johanson el 24 de novembre de 1974 a 150 quilòmetres d'Addis Abeba, Etiòpia.

   Es tracta d'un esquelet femella de prop d'un metre d'alçada, d'aproximadament 27 quilograms de pes (en vida), d'uns 20 anys, i sembla que va tenir fills, però no se sap quants exactament. (Es creu que va morir ofegada al intentar creuar un riu).

   Fins al 1977, la comunitat científica no va tenir consideració amb el descobriment de Johanson i el seu equip de l'International Afar Research Expedition. La revista Science va acceptar de publicar el descobriment d'un homínid que des de llavors es va anomenar Australopithecus afarensis.

   El nom Lucy prové de la cançó Lucy in the sky with diamonds dels Beatles, que els membres del grup investigador estaven escoltant la nit després del descobriment.


HISTÒRIA DE LA LUCY, LA MONA QUE CAMINA DRETA

   Fa un temps hi ha hagut un canvi climàtic brutal. Una gran sequera asseca i mata als arbres i destrueix gran part de la selva. Els animals de la selva emigren a la sabana en busca d’aigua i aliments. La sabana té alguns arbres adaptats a la sequera, arbusts i herbes.

   La Lucy, d’uns 20 anys, pertany a una tribu de mones que s’han adaptat a la sabana. Els seus avantpassats eren els trapezistes dels roures.

    Les mones com la Lucy han après a caminar, però encara no ho fan com nosaltres sinó com els orangutans, balancejant-se de manera que sembla hagin de caure!

   Va ser molt important que els nostres avantpassats aprenguéssim a caminar. Per què? Per fugir més ràpidament dels depredadors? No es va més de pressa corrent sobre dues cames que sobre quatre, sinó tot el contrari. Per tant es un desavantatge. Però té l’avantatge de permetre tenir les mans lliures per a recollir aliments i guardar-los. (Els quadrúpedes només els poden menjar sobre el terreny). També pot caçar i pescar amb les mans. I una cosa decisiva per el futur: el cervell pot créixer ja que el cap està més ben equilibrat en la posició bípeda que en la quadrúpeda i aguanta més pes.

Segueix vivint i dormint sobre els arbres, però ara es fa un coixí i un niu amb les fulles i branquillons. Utilitza pedres per trencar closques però encara no fabrica eines.

Es comuniquen entre ells, però no parlen. Com ho fan? Hi ha comunicació gestual. Les cries aprenen els gestos per imitació. També per imitació aprenen a jugar, a caçar, a fer totes les coses. Així també ho fan els nens molt petits avui.

Un dia la Lucy veu com la mare d’un nen que s’ ha mort plora tapant-se la cara amb les mans. Lucy l'imita i aprèn que aquest gest expressa pesar.

La Lucy va morir també jove. Les seves restes s’han trobat prop d’un llac. Sembla ser que va morir ofegada o devorada per un cocodril. D’això fa uns 4 milions d’ anys.

Lucy podria ser la protagonista de la següent narració imaginària d’ un expert *.

   La tribu estava a punt de morir de gana. La terrible sequera els havia deixat sense aliments vegetals que eren els únics que consumien. Una jove australopitec, acostumada a trencar cloves amb una pedra, colpejava una mica per esma el que trobava. Hi havia restes d’un animal, en concret alguns ossos. Entre ells una tíbia. La colpejà amb la pedra i aparegué una substància gelatinosa, el moll de l’ os. La jove la tastà passant el dit per la cavitat de l’os, fins escurar- la totalment. Així es descobrí que alguns ossos contenien un bon aliment i a partir d’ aquell dia, la tribu ja no passà gana.

Com es varen trobar les restes de la Lucy?

   El 1974 es va descobrir a Etiòpia l’esquelet quasi sencer d’una femella a la que se li va posar el nom de Lucy. El motiu és que, quan els descobridors celebraven la troballa, l’única música disponible era una cassette del Beatles amb la cançó Lucy in the sky with Diamonds, i li posaren aquest nom. Mesurava 1 metre d’alçada, i tenia el cap petit de mona sobre unes espatlles carregades. No era peluda. Menjava arrels i fruits.  Utilitzava pedres per trencar les closques.

   Lucy era una australopitec, simis precursors del humans. Habitaren l’Àfrica fa entre quatre i un milió d’anys. Hi va haver un important canvi climàtic. La Vall del Rif s’enfonsà . A l’oest seguiren les pluges, la humitat i la selva. Els seus simis seguiren sent arborícoles, més endavant goril·les, ximpanzés. A l’est s’esdevingué la sequera, disminuïren els arbres i de la selva es passà a la sabana. Els seus simis ja no poden traslladar-se mitjançant els arbres i aprenen a caminar sobre les dues extremitats posteriors. Són vegetarians. La dentadura s’adapta per mastegar i moldre. Mengen menys fruits i més arbusts i arrels, alimentació més fibrosa. S’ han trobat junt amb les restes òssies, pedres tallades.

   En els actuals ximpanzés i goril·les trobem moltes semblances amb els australopitecs. Els ulls en el pla frontal de manera que veuen en relleu, tret essencial per saltar i moure’s entre els arbres. Es passen el dia circulant pel territori buscant aliments vegetals, però també dediquen molt temps a l’activitat social: descans, neteja mútua, etc. Al vespre, allà on es troben, busquen lloc per fer-hi el niu, aplegant herbes i fulles per fer-se coixí. Els ximpanzés dormen dalt dels arbres, els goril·les a terra... Però encara caminen de quatre grapes: les mans en forma de puny. Són quadrúpedes. Utilitzen també objectes naturals com eina. Trenquen les claves amb pedres i amb canyes agafen la mel i introdueixen fines tiges ensalivades en els nius de termites per menjar-se-les... també tenen cura de les cries i reaccions afectives. No tenen un llenguatge verbal pròpiament dit però si se’ls ensenya el llenguatge gestual dels sords poden adquirir un vocabulari de centenars de conceptes!

*José Luis Arsuaga. Los aborígenes.RBA libros SA, Barcelona 2000

https://sites.google.com/site/narracions/index-narracions/historia/narracions-dels-origens-els-humans/historia-de-la-lucy-la-mona-que-camina-dreta




dijous, 19 de novembre del 2015

ELS 15 AJUSTAMENTS QUE ENS VAN FER HUMANS


a anys 60-30m    ANIMALS SOCIALS : Viure en grups

Els primers primats, el grup que inclou els micos i els éssers humans, van desenvolupar-se poc després que els dinosaures van extingir-se. Molts d’ells ràpidament van començar a viure en grups. Això significava que cada animal va haver de navegar per una complexa xarxa d'amistats, jerarquies i rivalitats. Així que la vida en grup pot haver impulsat un augment constant de la capacitat intel·lectual.

Fa anys 15-10m  SUBMINISTRAMENT AL CERVELL : Un gen per al flux sanguini

Els éssers humans, els ximpanzés i els goril·les són tots descendents d'un mico extint desconegut. En aquest avantpassat, un gen anomenat RNF213 va començar la seva ràpida evolució. Això pot haver augmentat el flux de sang al cervell mitjançant l'ampliació de l'artèria caròtida. En els éssers humans, les mutacions del gen RNF213 causen la malaltia de Moyamoya, en la qual l'artèria és massa estreta.

Fa anys 13-7m LA DIVISIÓ DELS SIMIS :  Els nostres gens comencen a canviar

Els nostres ancestres es van separar dels seus familiars-ximpanzé que va ser fa més de 7 milions d'anys. Al principi, haurien estat similars. Però dins de les seves cèl·lules, el canvi estava en marxa. Després de la separació, els gens ASPM i l’ARHGAP11B  van començar a canviar, igual que una regió anomenada HAR1. No està clar el que això va comportar, però l’HAR1 i l’ARHGAP11B estan involucrats en el creixement de l'escorça cerebral.

Fa anys <7m PUJADA DE SUCRE : Poder pel cervell

Després de l'escissió de la línia humana des de la línia de ximpanzé, dos gens mutats l’ SLC2A1 i l’ SLC2A4 van construir molta glucosa per transportar les dins i fora de les cèl·lules. Els ajustaments varen porta la glucosa lluny dels músculs cap els cervells dels primers homínids, donant així l’impuls que permetria créixer aquests cervells.

Fa anys <7m LES MUTACIONS DE LES MANS : Destresa afegida

Les nostres mans són tant extraordinàriament destres, que ens permet realitzar belles eines de pedra i escriure paraules. Això podria ser una mica en part a l'ADN anomenat HACNS1, que ha evolucionat ràpidament des dels nostres ancestres que es van separar dels ancestres dels ximpanzés. No sabem el que fa l’HACNS1, però és actiu en els nostres braços i mans a mesura que desenvolupen.

Fa 5.3-2.4m anys MANDÍBULES MÉS FEBLES : Més espai per al cervell

En comparació amb altres primats, els éssers humans no poden mossegar molt dur perquè tenim els músculs de la mandíbula febles. Això sembla ser en gran part a una mutació en el MYH16 gen, que controla la producció de múscul. Això va succeir fa entre 5,3 i 2,4 milions d'anys. Les mandíbules més petites podrien haver alliberat espai per al creixement del nostre cervell.

Fa 3.5-1.8m anys LA CARN AL MENÚ : Una dieta variada

Dels nostres avantpassats més antics simiescos la majoria menjaven fruita, però les espècies posteriors com Australopithecus van ramificar-se. A més de menjar una varietat més àmplia de plantes, com les gramínies, el que semblen haver menjat és molta més carn, i fins i tot massacrada amb eines de pedra. Més carn significa més calories, i menys temps dedicat a la masticació.

Fa 3,3 milions d'anys SENSE PÈL : Només borrissol corporal

Els éssers humans són micos gairebé sense pèl. Ningú sap per què, però va succeir fa 3-4 milions d'anys. Va ser llavors quan els polls del pubis van evolucionar, que només ens pot infestar una vegada que el nostre altre borrissol corporal s'havia anat. Exposada al sol, la nostra pell es va enfosquir. A partir de llavors tots els nostres avantpassats eren negres, fins que alguns humans moderns van sortir de les zones tropicals. Tan sorprenent com el fet que l'anàlisi genètica sigui capaç de datar un esdeveniment ocorregut en les profunditats de la història humana ho és una proposta per a determinar quan va començar a usar-se la roba. Té a veure amb els polls. En humans es distingeixen tres tipus: els polls del cap, els del cos i els púbics. Els del cos, al contrari que altres tipus de paràsits que infecten als mamífers, s'aferren a la roba, no pas al borrissol. Possiblement evolucionessin després que els éssers humans perdessin el borrissol corporal i comencessin a vestir-se.

Fa 3.2-2.5m anys NOMÉS CONNECTAR : Un gen de la intel·ligència

Un gen anomenat SRGAP2 es va duplicar en tres ocasions. Com a resultat, els nostres avantpassats tenien diversos exemplars, alguns dels quals podrien evolucionar lliurement. Una de les còpies mutades va resultar ser millor que l'original. Sembla haver estat la causa de les nostres cèl·lules cerebrals per extrudir més espines, cosa que els permet formar més connexions.

Fa 2,8 milions d'anys ELS CERVELLS MÉS GRANS : Simis pensants

Els éssers humans moderns pertanyen a un grup o "gènere" dels animals coneguts com Homo. El més antic conegut Homo fòssil, trobat a Etiòpia, és de 2,8 milions d'anys d'antiguitat. La primera espècie va ser probablement l'Homo habilis, encara que això ha estat qüestionat. En comparació amb els seus avantpassats, aquests nous homínids tenien cervells més grans.

Fa 200.000 anys - 2,5 milions NAIXEMENT DIFÍCIL : Un cap massa gran

Per als éssers humans, el part és difícil i perillós. A diferència d'altres primats, les mares gairebé sempre necessiten ajuda. Això es deu a caminar sobre dues cames: un canal pèlvic estret perquè el nadó passi a través, mentre que els nostres caps han crescut. Per compensar els parts difícils, els nadons humans neixen petits i més indefensos.

Fa 1 milió d'anys? CONTROL DEL FOC : Cremar coses

Ningú sap quan els nostres avantpassats van aprendre a controlar el foc. L'evidència directa més antiga prové de Wonderwerk UNA cova a L’Àfrica del Sud, que conté les cendres i es van cremar ossos de fa 1 milió d'anys. Però hi ha evidència homínids processaven els aliments fins i tot abans, i que podria haver inclòs cuinar amb foc.

Fa 600.000 anys - 1,6 milions TALK TALK TALK : Xarrera

Tots els grans simis tenen bosses d'aire en els seus tractes vocals, que els permeten manxar forts cops d’aire. Però els humans no ho fan, perquè les bosses d'aire fan que sigui impossible produir els diferents sons de les vocals. Els nostres avantpassats, aparentment les van perdre abans que divergir dels nostres cosins neandertals, el que suggereix que els neandertals també podria parlar. Segons un equip d'investigadors, l'anàlisi de raigs X de l'os hioide d'un Neandertal trobat el 1989 a l'enclavament arqueològic de Kebara (Israel) dóna suport fermament a la hipòtesi de que els neandertals podien parlar. 
L'estudi publicat a la revista 'PLoS ONE' suggereix que l'estructura de l'os hioide de l'home Neandertal és gairebé idèntica en comparació amb les propietats biomecàniques de l'os hioide de Kebara i el mateix os en l'Homo Sapiens. L'os hioide és l'únic os del tracte vocal i, per tant, l'única part del mateix que pot fossilitzar. Aquest os dóna suport a la laringe i serveix com ancoratge de la llengua i altres músculs necessaris per a la fonació, almenys en l'Homo sapiens.

Fa 500.000 anys      UN GEN PER L’IDIOMA : Cada vegada més conversa

Unes poques persones tenen mutacions en un gen anomenat FOXP2. Com a resultat s'esforcen per comprendre la gramàtica i pronunciar paraules. Això suggereix FOXP2 és crucial per a l'aprenentatge i l'ús de la llengua. El modern FOXP2 va evolucionar en l'ancestre comú d'humans i neandertals: Neanderthal FOXP2 s'assembla al nostre. 

Fa 100.000 anys       MENJAR CARBOHIDRATS : Baveig millorat

La nostra saliva conté un enzim anomenat amilasa, feta pel AMY1 gen, que digereix el midó. Els éssers humans moderns els avantpassats dels quals eren agricultors tenien més còpies de AMY1 que els d’avantpassats caçadors-recol·lectors. Aquest impuls digestiu pot haver ajudat als inicis de 'agricultura, establir assentaments i les societats modernes.


Fonts:



divendres, 30 d’octubre del 2015

BOHEMIAN RHAPSODY





Fa 40 anys vaig descobrir al meu avi captivat per Bohemian Rhapsody abans d'iniciar-se un programa de l'Elena Francis que escoltava la meva àvia a la ràdio, vaig asseure a terra recolzant el meu cap en els seus genolls mentre ell m'acaronava els cabells, i en deixar de llegir la revista Tiempo em deia: estos chavales saben de música, nena... va ser un moment tant màgic com el que aviat farà 26 anys, quan va néixer la meva filla i varem sortir de l'hospital amb una ràdio de butxaca al cotxet, sonant a tota pastilla, la mateixa cançó. A l'ascensor una monja em va mirar molt seria i solemne mentre em deia ... sap que això el dia de demà ho pagarà molt car? i si, efectivament ho he fet, i no ho dic per les classes de música, discografia, concerts i musicals. Si no per que tinc una melòmana meravellosa de la qual estic molt orgullosa.



Aquest cap de setmana se celebra el 40 aniversari de 'Bohemian Rhapsody'. Amb més de 6,5 milions de còpies venudes en el món fins a la data, 'Bohemian Rhapsody' és una de les cançons més conegudes i estimades del món. 

dimarts, 27 d’octubre del 2015

SA CANYA

En el mite de la caverna, podríem afirmar, es concentra el més profund de tot el pensament de Plató. El mite, fent ús d'imatges dotades d'una gran força descriptiva, pretén mostrar-nos la seva visió de la natura humana, la seva teoria de les idees, el dolorós procés mitjançant el qual els humans arribem al coneixement, etc.

Mentre Plató relata l'existència d'uns homes que des del naixement, es troben lligats de cames i coll a l'interior d'una fosca caverna. Presoners no sols de les ombres obscures pròpies dels habitacles subterranis, sinó també del seu camp de visió, de manera que han de mirar sempre endavant a causa dels lligams sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre la reben d'un foc encès darrera d'ells, enlairat i distant.

En Josep Maria Cabayol ens mostra com en cada ombra que projectem, allò que es mostra és un mateix. Lliure, amarat pels sentits, viu.

Una branca, SA CANYA, i en la seva ombra veig potser el presoner alliberat tornant de nou a la fosca caverna per a comunicar el seu descobriment, ¿se'l creuran? No pas, més aviat es riuran d'ell, li diran que en marxar s’ha trastocat. Fins i tot,  com diria Sòcrates, si ell intentés deslligar-los i fer-los pujar per la costeruda ascensió cap a la sortida de la caverna, aleshores, si el poguessin agafar amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, el matarien; així són els presoners: còmodes en el seu engany i violents.






dimecres, 14 d’octubre del 2015

EL VIATGE DE DANTE

El mot VIATGE, deriva de la llengua llatina "Viaticum", que literalment vol dir, Jornada, Etapa, Passeig, Trasllat, Pelegrinatge; és l'acte que s'executa per anar d'un punt a un altre, així com el camí per on aquest es fa. El viatge al món medieval es presenta com una constant recerca de l'home en la immensitat de l'espai, un trasllat que es realitza de manera física i espiritual. En certa mesura, aquest desplaçament no només es basa en un moviment espacial i material dels viatgers, sinó que comporta un trasllat cultural, mental i espiritual dels mateixos. Els viatges obren nous mons, generant una ruptura amb la quotidianitat i establint una obertura amb espais estranys, únics i diferents. Espais que poden ser exteriors o interiors de l'homo viator, donat que el periple es torna una instància amb la qual el viatger pot conèixer-se a si mateix tant com al seu context, i que la literatura ens permet recorre sense limitacions de temps o espai.


Dante va titular al seu poema Comèdia, encara que una llarga tradició iniciada per Boccaccio l'ha adjectivat com Divina, tant per la seva excelsitud als ulls del primer biògraf de Dante com per tractar d'assumptes no terrenals. No se sap amb exactitud quan va començar Dante la redacció de la Comèdia. Les paraules de l'autor al final de la Vita Nuova fan pensar que la idea del triomf de Beatriu més enllà de la mort li va sorgir abans de ser desterrat, però res indica que comencés el treball de forma immediata. És possible que la composició tingués el seu inici cap 1306-1307, des de poc després d'iniciar el seu desterrament, fins poc abans de morir (1320), és a dir, durant uns quinze anys.

La Divina Comèdia relata el viatge de Dante per l'Infern, el Purgatori i el Paradís, guiat pel poeta romà Virgili. El poema comença amb la trobada de Virgili amb Dante, que s'ha perdut en una selva i ensopega amb bèsties salvatges. Virgili li confessa al poeta que ha vingut en nom de Beatriu, una dama virtuosa, i el condueix per un llarg viatge de redempció que comença a l'Avern: aquí, van passant per cercles infernals; en el primer, estan "els infeliços que mai van estar vius", els nens que no van poder rebre el baptisme abans de morir i persones de grandesa espiritual com Virgili, que van intuir la revelació cristiana. En el segon cercle ja l'Infern es mostra amb tota propietat: a l'entrada d'un pou es troba Minos, una mena de jutge. En els cercles superiors habiten els que es van deixar guiar per la incontinència; en els inferiors, els que van respondre als seus més baixos instints. Després es descriuen els perversos, que al final de les seves vides van quedar sols; els luxuriosos, vençuts pel pur plaer sexual; els avars; els malalts d'ira, condemnats a colpejar-eternament enfonsats en el fang ...

La secció de l'Infern és la més coneguda de totes precisament per l'altura que cobren les seves escenes monstruoses, com si assistíssim al mal d'una manera directament visual: per exemple, els estafadors neden en una massa bullent de peix. El Purgatori rau en una muntanya envoltada de precipicis, i allí les ànimes han de consagrar-se al Bé per expiar les seves culpes i ser finalment salvades per Déu. Dante té oportunitat de veure l'ascens de l'ànima del poeta Estaci cap al cel després d'haver estat purificat. A la secció del Paradís Dante aconsegueix la màxima perfecció espiritual: veu les processons simbòliques, els misteris de la fe com l'Encarnació Divina, i en un núvol de flors disposada pels àngels aconsegueix veure a Beatriu (la seva redemptora), que puja al carro de l'Església.

El tema central de la Comèdia és el viatge que realitza Dante, al llarg del qual trobarà la seva pròpia identitat. Però, ja des d'antic, el viatge representa la condició humana, de tal manera que no només es tractaria de l'adquisició d'unes experiències sinó que a més cal buscar un simbolisme a cadascuna de les etapes, a cada un dels passos pels que transita el caminant: l'Infern comença en la nit, equivalent de la desesperació; l'arribada al Purgatori es produeix a l'alba, símbol de l'esperança, mentre que l'entrada al Paradís és al migdia, com a clara mostra de la salvació per l'abundant llum que hi ha.

Partint d'unes coordenades cronològiques reals (el viatge s'iniciaria l'any jubilar de 1300, possiblement la nit del Dijous Sant i duraria vuit dies), l'obra s'organitza sobre dos eixos essencials, perfectament testificats en la tradició literària anterior: els llibres de viatges (freqüentment al Més Enllà) i la literatura de visions, encara que Dante modifica tots dos gèneres i els adapta al seu peculiar plantejament. En tot cas, Dante porta a terme una profunda i rica reelaboració dels textos que li han servit de base.





Mès info:

http://www.joanfmira.info/general/calaix.php?id=152
http://iconosmedievales.blogspot.com.es/2015/10/canto-xiii-la-visita-de-dante.html
http://www.biografiasyvidas.com/monografia/dante/
https://www.youtube.com/watch?v=_XlsT-G5tUk

divendres, 2 d’octubre del 2015

NOSALTRES, ELS GRANS DESCONEGUTS



Vaig tenir coneixement del Dr. Escudero en el decurs de deu dies de llarga espera. No, no el coneixia. Però el seu coneixement, sense jo saber-ho, el porto aplicant des de que tinc us de raó envers al dolor. Com tot cal conèixer la font. No es tracta de guariments miraculosos. No hi ha que creure res com un dogma. 

Però potser cal escoltar que ens ha de dir la seva experiència. En el meu cas, sumada a la meva puc dir que estic d'acord en que no és una tècnica, és un coneixement i no s'ha d'ensenyar a les facultats, si no a les escoles. Per no dir que hauriem de sortir il·lustrats ja de casa per les nostres mares.


Tantes coses hem perdut, que potser va essent hora de posar fil a l'agulla.






divendres, 4 de setembre del 2015

I ARA... FARÀ UN ANY


El temps no existeix, però es fa palès en els mals moments com llosa de pes infinit i alhora efímer en l'instant feliç.

Alguns som persones privades, molt privades i sovint no mostrem la intensa vida emocional que portem a dins.

Les absències cobren un pes de plom al costat de daurades presències. I els silencis ensordeixen amb inútils precs de condol sense consol.

I com sempre, res és el que sembla i el que ho és, no ho sembla.

Quin poder el de les paraules! que poden sublimar o malmetre els fets. Sempre duals, sempre latents. Reconeixements o retrets alternats en cosmovisions diferents.

Neguem l'existència de l'altre amb la mateixa intensitat que maldem pel reconeixement col·lectiu. I és en l'alteritat, en el reflex d'un somriure en uns ulls que s'emmirallen en els nostres, on desem la nostra ànima que esdevé raó de ser, el que ha de ser etern.

Avui les meves paraules no són no són pas un record dels absents amb els que només el més gran enyor m'envaeix. Avui són pels presents, pels que essent, no hi són. Per als que són com són i viuen amb els absents al cor, a on en el dia a dia conviuen, vius o morts, per amor.

No hi ha consol pels que queden i si el temps no existeix, en la teva absència esdevé etern.

© Mayte Duarte 2015

diumenge, 26 de juliol del 2015

CUCUT


Eduquem els nostres fills sense manual d'instruccions. Passem d'entendre'ns amb la mirada a no entendre'ns gens. De considerar-los un bocí de nosaltres a éssers totalment aliens.

I ens fem creus de com és possible que no entenguem res de res, ni els uns... ni els altres.


Temps al temps, per que com diu la dita oriental: per les seves obres coneixereu al mestre.

I val a dir que és llavors, quan realment els deixes ser qui són, que et reconeixes en ells, en el gest, la paraula i el fet.

Avui ha estat un despertar Turdus merula, és un orgull ser la seva mare. La connexió, la tradició, l'estimació i la comprensió esdevenen el bàlsam de les ferides de creixement, de la maduresa i els eixordadors silencis, muts crits d'impotència.

La nissaga continua i el nostre somriure d'avui és per la jove merla desorientada que ha trobat de nou el seu lloc, la seva llar, i ens ha apropat una mica més els cors, somnis i il·lusions.







dimarts, 7 de juliol del 2015

I EN DIR NOUS VULL DIR...


La paraula "noètic" prové del grec nous. Es refereix al "coneixement intern", una mena de consciència intuïtiva d'accés directe i immediat al coneixement més enllà del que està a disposició dels nostres sentits normals i el poder de la raó. 

També és traduït com "veure destriant" o més concretament, es podria equiparar a "pensar" -ja que ens trobaríem davant d'una "visió (psíquicament parlant ) reflexiva de les coses ". Avui, un dels significats que dóna la RAE al terme "noesis", d'on ve "noètica", és "visió intel·lectual, pensament".

Les Ciències Noètiques són exploracions de la naturalesa i el potencial de la consciència mitjançant múltiples formes de coneixement, incloent-hi la intuïció, el sentiment, la raó i els sentits. Ciències Noètiques exploren el "cosmos intern" de la ment (consciència, ànima, esperit) i com es relaciona amb el “cosmos exterior "del món físic.


La consciència pot estudiar-se des de tres perspectives: en primera persona - Dóna suport a les persones per explorar i desenvolupar la seva consciència subjectiva (la meditació i altres pràctiques espirituals). Posant l'èmfasi en el coneixement intern i la transformació personal.

En segona persona - Explora i dóna suport a les relacions de transformació i de la consciència intersubjectiva (el diàleg compassiu, la construcció de la comunitat, una societat de la saviesa mundial). L'èmfasi en l'aprenentatge de transformació i de saviesa col·lectiva.

I en tercera persona - recopilació de dades sobre objectius fisiològics correlacionats de la consciència (utilitzant rigorosos protocols d'investigació científica, inclosos els experiments en la PSI, la curació ment-cos, i les energies subtils). L'èmfasi en la comprensió científica. Aquests són els elements complementaris d'una "ciència noètica".

Aquestes tres perspectives valoren i donen feina múltiples formes de saber, incloent la intuïció, la raó i els sentits en diferents combinacions. L'objectiu d'aquest treball és donar suport a les persones en la transformació de la seva pròpia consciència (el desenvolupament de les seves potencialitats humanes innates i la capacitat creativa) com a base per a la transformació col·lectiva cap a un món basat en la llibertat, la saviesa i l'amor.

En l'Antiguitat, els filòsofs grecs utilitzaven aquesta paraula per referir-se al verb "intuir", i per a Aristòtil la noètica era la seva doctrina de la intel·ligència. Per a Plató, per exemple, la noesis era el "grau més elevat de coneixement, en ser l'única capacitat de l'ànima que permet la captació directa de les Idees, de la veritable realitat.
Per "consciència", els estudiosos de la noètica es refereixen a la nostra ment, capaç de modificar el món físic. 

S’haurà donat de banda durant segles, la naturalesa espiritual de l'ésser humà en favor de la Ciència i la raó? Serà el moment de traspassar aquestes barreres, ara que la tecnologia ha travessat tants límits, dur la frontera de la raó cap a un espai on també hi tingui cabuda l'ánima com a font de coneixement?

L’homo tecnologicus segueix sent racional i pretén aconseguir conjugar tot el saber humà per avançar donant un pas més enllà unint l'intel·lecte amb l'espiritual.

Ho aconseguirà? 
Seguirà essent humà?
Ha estat algun cop humà?
Què és lo humà? 
Aquesta fora, potser, la pregunta.











dimarts, 2 de juny del 2015

KAIRÓS

Si he d'escollir entre els tres noms del temps em quedo amb KAIRÓS que des del llindar i entre el subtil oblit i l'efímer record, només hi som tu i jo en un etern petó de color blau cel.

Kairós (del grec καιρός) era, per part dels antics grecs, una de les tres maneres d'anomenar el temps, juntament amb Aion i Cronos, i fa referència al "moment adient i oportú" o "moment suprem". Mentre el concepte de cronos es referia al temps cronològic o seqüencial, kairós representava un moment del temps indeterminat en què passa alguna cosa d'especial; cronos és així un concepte quantitatiu, mentre que kairós té un caràcter qualitatiu.

Hi ha un flux en l'univers que es diu tao. El tao flueix lentament, però mai per i és increïblement poderós, mantenint les coses de l'univers en ordre i equilibri. Es manifesta a través de canvis d'estacions, cicles vitals o mutacions de poder o ordre. El tao és la llei de tot. El que segueix al tao es fa un amb l'tao. A més, convé comprendre el chi (terme xinès per a 'vapor, alè o energia'), perquè el txi i el tao van de la mà, ja que el txi és l'energia que circula en l'univers, per la qual cosa es pot dir que el tao és flux de chi.

El concepte del TAO es basa en acceptar que l'única constant en l'univers és el canvi i que hem d'acceptar aquest fet i estar en harmonia amb ell. 

El canvi és el flux constant de l'ésser al no ser, del possible a la realitat, yin a yang , femení a masculí. 

Cada canvi és un acte de justícia.



diumenge, 24 de maig del 2015

चिन्तामणि

© PEDRA DE MAR. Original painting by Josep Maria Cabayol

Podríem dir que una pedra és:
del llatí petra, substància mineral dura i compacta, és a dir, d'elevada consistència. Material que es conserva en el temps sense perdre les seves principals característiques. Les característiques d'una pedra o roca -agregat (sòlid cohesionat) natural d'un o diversos minerals que es presenten en una gran extensió amb caràcters constants- depenen de la seva composició mineralògica, de la disposició dels cristalls i de la presència de porus; aspectes que estan relacionats amb el procés de formació de la mateixa. I que pel seu coneixement cal cal saber: la seva composició química (Percentatge de cada element químic i formes moleculars presents), la composició mineralògica (Presència i quantificació de les fases minerals), L'estructura i textura (La proporció de les diferents fases minerals, la naturalesa de la roca, mida del gra i característiques dels materials cementant i matrius), la resistència mecànica (La força que s'oposa al trencament en la seva gran diversitat de formes i maneres d'avaluació) i la duresa superficial (Resistència al ratllat o abrasió).

També us podria dir que चिन्तामणि o Chintamani, en el marc de les tradicions budista i hinduista, és una pedra mítica amb la capacitat per concedir desitjos a qui la porta.


La tradició budista sosté que si es recita el Dharani de Chintamani, un obté la saviesa de Buda, aconseguint la capacitat per comprendre la veritat sobre Buda, i converteix les afliccions en bodhi (intel·ligència). Es diu que aquesta pedra permet veure la sagrada comitiva de Amithaba en el llit de mort. També que la Chintamani és una de les quatre relíquies que estaven dins d'un cofre que va caure del cel durant el regnat del rei Lha Thothori Nyantsen, del Tibet.

El rei no va comprendre el significat d'aquests objectes, encara que els va guardar amb reverència. Anys després, dos misteriosos estrangers van arribar a la cort del rei i li van explicar el significat de les quatre relíquies, que incloïen el recipient de Buda  i una pedra de toc (joia, vidre o gemma) amb el mantra om mani padme hum inscrit en ella. Aquests quatre objectes van ser els que van portar el dharma al Tibet.

En l'hinduisme, està connectada amb les divinitats Visnú i Ganesha. 
El següent és un mantra anomenat Chintamani chakrá (cercle [protector] de la joia del pensar):
om varada padme hum
om padma Chintamani jvala hum

«Chenrezigthangka» de Shahjahan *

Sigui com sigui la Pedra de mar, del mestre Josep Maria Cabayol
avui ha estat per a mi la meva चिन्तामणि.



© Mayte Duarte, maig 2015

* IMATGE: «Chenrezigthangka» de Shahjahan de Wikipedia en anglès - Transferit des en.wikipedia a Commons .. Disponible sota la llicència CC BY-SA 3.0 via Wikimedia Commons - http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Chenrezigthangka.jpg# /media/File:Chenrezigthangka.jpg

dimecres, 20 de maig del 2015

UN AMB TOT


L'Univers és un, orgànic i interconnectat. Res existeix per separat de qualsevol altra cosa. L'univers es regeix per un conjunt de lleis naturals i inalterables que es manifesten com un flux de canvi continu. Aquest ordre natural i el seu flux es coneix com el Tao, o el Camí. 

En reconèixer i alinear-nos amb les lleis, els humans podem arribar a un estat de benestar que combina l'experiència de la llibertat total, amb la de la connectivitat completa als processos de la vida. 

Ser un amb el Tao per ajudar a obtenir aquest nivell d'existència, hi ha escrits taoistes que ens ofereixen els diversos principis que han de seguir-se en el curs de la vida quotidiana. 

La comprensió i adopció d'aquests valors ens presenta l'oportunitat de ser i sentir-nos un esser sencer i complert, per gaudir conscientment de ser una part inseparable del flux de la vida. 

Tao Te Ching, el llibre ocult del camí, l’autoria del qual s’ atribueix a Laozi (Lao Tzu, o Lao Tse, "Vell Mestre")

L'Art de la guerra o Els tretze capítols atribuïts a Sun Tzu.


Imatge: Coronament de grua, en forma de drac
Material/Tècnica Ferro forjat Dimensions 20 x 20,2 x 43 cm
Lloc d'execució Catalunya Datació segles XV-XVI
Museu del Cau Ferrat - Col·lecció Santiago Rusiñol

diumenge, 10 de maig del 2015

ON RAU LA HUMANITAT?

Sovint ens neguitegem per que el món és un indret feréstec i ombrívol on el dia a dia és un reguitzell d'obacs i revolts que no ens porten enlloc.

Fins que l'instant frapat en la retina d'una mirada peculiar i particular ens recorda que no hi han portes tancades, que no tot és pedra o fusta. Que no existeix el temps ni l'espai, si no és per a ser viscut, per a ser narrat.

Segueix explicant-me històries Mamuth... a cau d'orella, amb xarxa o sense, però sempre al recer de les falgueres molt a prop del caliu d'una guspirejant foguera.




Si em pregunteu on rau la humanitat, jo us ho puc dic: al cor d'un home bo. 
Tinc l'honor i l'orgull de gaudir-lo amb consciència 
i aprendre al seu costat amb la seva mirada i experiència.


JOSEP VALLS min 5:30
(alies Mamuth/Papitu Valls/Lo nen)


Font:
WALLS BIRTHDAY VIDEO MAY 2015
MUSIC COPYRIGHT ELEKTRONIKAL...RHYTHM THEORYS,TEKNIKAL RECORDS 2014 AND ANTARCTICA CHILL ZONE...CRYSTAL...2015
https://www.youtube.com/watch?v=0O7cdc0MkCU&feature=youtu.be



dijous, 7 de maig del 2015

ROSES I LLIBRES, TOT L'ANY!




Han passat quinze dies del Sant Jordi 2015, és de suposar que ja no queden gaires ressaques i és per això que ara trobo el moment adient per a la reflexió.

Ja està? Fins el proper? És que no transcendeix res de res? Etern dia de la marmota en tots els actes quotidians de la nostra vida, oi? 

Fins ara era bona la màxima de “qui es belluga, no surt a la foto”. Doncs be, som al segle XXI i em plau i complau comunicar-vos que ja no és així, ara QUI NO ES BELLUGA NO SURT A LA FOTO. 

Ves per on com ha canviat tot i la majoria sense adonar-se. Per no dir allò de que el selfie és el primer cronista de la nostra imatge pública. Esdevindrem onanistes en la nostra vida privada i pública finalment si no ens aturem a reflexionar i esmenar la plana.

I per aquí mateix començaré. 

Gràcies a tots els escriptors, il·lustradors, creadors, professionals del ram de les flors, gestors i promotors culturals, redactors, correctors, editors... per l’esforç, ganes, valor i energia desplegats envers els esdeveniments culturals identitàris que tant ens defineixen a casa nostra i des de les xarxes socials i la globalització, al món.

Un gran Sant Jordi el d’aquest 2015, i per què doncs a alguns ens queda aquell regust agredolç de que hi ha quelcom que no rutlla malgrat el que es digui des de l’aparador mediàtic.

Mesos de preparació, esforç, talent, inversió, intendència, logística i el que és més important els somnis i il·lusions dipositats en 24 hores viscudes com si foren anys per la seva intensitat.

Avui en dia, sovint, morim d’èxit. El meu homenatge doncs per a cada una de les xifres que fan gran l’estadística, el meu reconeixement a tots i cada un dels bocins dels somnis tant satisfets com insatisfets. 

Prou de diades amb regust a derrotes, o com us diria el Drac:

 RECORDEU QUE DE ROSES I LLIBRES HI HA TOT L’ANY!