Translate

dimarts, 26 de gener del 2016

EL DRAC VERD (I)


EL DRAC VERD
Mite i Realitat d'Una Societat Secreta Asiàtica

La Història és plena d' enigmàtiques o controvertides germandats, ordres, lògies i societats.

Els Cavallers Templers, per exemple, són un objecte perenne de fascinació i especulació. Si els Templers van ser la inspiració per als no menys polèmics francmaçons, o si van ser una banda de heretges depravats o les víctimes innocents d'una conspiració nascuda de l'avarícia i l'enveja, segueix sent un tema d'intens debat. El que ningú pot rebatre, però, és que aquests Cavallers varen existir.

El principi i el final formal de l'Ordre poden ser datats amb precisió, i els noms dels seus líders són una matèria del registre històric. Fins i tot d'una organització dubtosa com el Priorat de Sió pot demostrar-se que ha tingut una existència genuïna, encara recent, tot i que les seves afirmacions de tenir segles de tradició i influència oculta romanguin no demostrades.

Però hi ha altres grups que semblen existir només en aquella zona grisa entre la realitat i la imaginació, els orígens, nombre, abast i propòsit romanen desesperadament difosos. Una d'aquestes entitats és la quasi-mítica Societat del Drac Verd, també coneguda com L' Ordre del Drac Verd o simplement El Drac Verd. Esmentada sovint com una societat secreta japonesa, però aquesta no és necessàriament la història complerta.

Altra evidència, o indicis, sosté que els seus veritables orígens són a la Xina o al Tibet, i que la seva influència es va estendre als centres de poder de la Rússia tsarista i de l'Alemanya nacionalsocialista.

Figures històriques des de l'Emperador Hirohito a Rasputin i Adolf Hitler han estat vinculades al Drac Verd, legítimament o no. Les aigües han estat enterbolides posteriorment per jocs de rol que han combinat a aquesta societat amb el Mites de Cthulhu de HP Lovecraft i altres elements ficticis.

Determinar el que és "real" i el que és la invenció lúdica de la imaginació d'algú pot ser complicat. El que segueix no resoldrà el misteri del Drac Verd però intentarà separar els fets i la ficció, i d'explicar d'on va sorgir la informació de certes afirmacions. En fer això, s'ofereix una besllum seductora d'una organització misteriosa que pot haver tingut un paper significatiu en la formació de la història moderna.

Entra en escena el Drac Negre

L'explicació més simple de la Societat del Drac Verd consisteix en que és una referència confusa a la millor coneguda, i definitivament real, Societat del Drac Negre o Kokuryukai.

Aquesta última va aparèixer primerament al voltant de 1901 i era un plançó d'una altra societat secreta japonesa més antiga, L'Oceà Negre o Genyosha. Com el seu progenitor, El Drac Negre era un organisme militant "ultra-nacionalista" que va treballar per expandir la influència del Japó imperial en el continent asiàtic.

La Societat del Drac Negre inicialment es va concentrar en combatre els interessos russos a la vasta província xinesa de Manxúria.

Per cert, la Societat va prendre el seu nom del "Drac Negre" o riu Amur que separava Manxúria i Sibèria. La xarxa del Drac Negre d'espies i sabotejadors va participar activament en la posterior guerra russo-japonesa (1904-1905), i els Dracs Negres més tard van ampliar les seves operacions i influència a tot arreu d'Àsia i Europa i fins i tot les Amèriques. El fundador nominal i líder del Drac Negre va ser Ryohei Uchida, però el veritable senyor, o "emperador del costat fosc", va ser l'ombrívol i malvat mentor de Uchida, Mitsuru Toyama, també un membre fundador de Genyosha.  Ell, segons es diu, estava imbuït amb "creences religioses orientals extremes" [1].El que suggereix el misticisme i l'ocultisme atribuïts a la Societat del Drac Verd

Va poder el calculador i silenciós Toyama haver exercit un paper orientador en ambdues societats? ¿Van ser els Dracs Negres i Verds, si és que no un i el mateix, els dos costats de la mateixa moneda conspiratòria?

Per exemple, tal com el riu Drac Negre (Amur) delineava el límit Nord de Manxúria, més al Sud el molt més petit Qinglong o riu Drac Verd seguia aproximadament la línia divisòria entre Manxúria i la Xina pròpiament tal.

Si la Societat del Drac Negre era principalment anti-russa en el seu focus, ¿va poder el Drac Verd haver estat anti-xinès o anti-occidental? Mentre que el Drac Negre va concentrar-se en l'aspecte polític, el Drac Verd va ocupar-se del regne ocultista, que era més secret? Una referència obscura però important que clarament distingeix entre les societats Negra i Verd apareix en les memòries de la "segona esposa" de l'home fort xinès Chiang Kai-Shek, Ch'en Chieh-Ju. [2]

Ella recorda que el seu marit contemplava un, "sistema completament secret de detectius privats" i considerava com a models "les societats del Drac Verd i Negre del Japó i les societats Tríada de Xangai".

Per a Chiang Kai-Shek, les dues societats estaven completament separades (encara que no necessàriament sense relacions), eren japoneses, i eren models apropiats per a l'organització de la Intel·ligència secreta. Com s'ha assenyalat, la Societat del Drac Negre estava fortament involucrada en l'espionatge i les esferes afins de la propaganda i la subversió. Com a tal, bàsicament funcionava com una extensió del "òrgan especial" de l'Exèrcit Imperial, el Tokumu Kikan. Per no quedar-se enrere en res, la Marina Imperial japonesa mantenia el seu propi servei secret, el Joho Kyoko.

Tal com l'Exèrcit va utilitzar al Drac Negre per augmentar o gestionar les seves "necessitats especials", va poder la Marina haver fer-ne ús del Drac Verd de la mateixa manera?

Segueix EL DRAC VERD II:


Referències:

1. "Japan 's Dark Background, 1881-1945". Http://www.willamette.edu/~rloftus/moremilitarism.html
2. Chieh-ju Ch'en, Chiang Kai-shek s Secret Past: The Memoir of His Second Wife, Westview Press, Boulder, 2000


El doctor Richard B. Spence és un escriptor i professor d'Història a la Universitat d'Idaho, EUA, especialitzat, entre altres matèries, en història de les societats secretes i història de l'espionatge modern.

Aquest article en castellà va ser publicat a la revista New Dawn N ° 112, de Gener-Febrer de 2009 (newdawnmagazine.com) i en ell va traçant els antecedents, des de la seva perspectiva completament racionalista i escèptica, d'una nebulosa organització asiàtica a la qual se li ha suposat una activitat variada a través de la Història, influent de manera equívoca, però sense que pugui ser perfectament delimitada.

És aquella societat japonesa de la qual es diu que un dels pocs occidentals als que va admetre va ser el militar i geopolític alemany Karl Haushofer.

Extret:
El Dragón Verde. El Mito y la Realidad de una Sociedad Secreta asiática per Richard Spence. 1 gener 2009del lloc web NewDawnMagazine traducció de Editorial-Streicher 8 novembre 2013 del lloc web Editorial-Streicher Versió original en anglès
http://www.bibliotecapleyades.net/sociopolitica/sociopol_brotherhoodss43.htm



DRAC VERD (II)


DRAC VERD (III)


EL DRAC VERD (II)


TREVOR RAVENSCROFT I KARL HAUSHOFER


La identificació del Drac Verd com una ordre fonamentalment mística apareix més clarament en el llibre de 1973 de Trevor Ravenscroft "La Llança del Destí" (The Spear of Destiny).

És prou significatiu que Ravenscroft fos un seguidor de la Antroposofia i del seu fundador Rudolf Steiner, i el seu llibre és clarament una descripció antroposòfica de les forces ocultistes darrere d'Hitler i el seu règim nacionalsocialista.

Ravenscroft vincula fermament al Drac Verd amb el geo-polític i místic alemany Karl Haushofer, un dels suposats consellers espirituals de Hitler.

Segons Ravenscroft, el professor Haushofer, "va aconseguir ... dons extraordinaris mitjançant el seu ingrés a la Societat del Drac Verd del Japó en la qual el domini de l'Organisme del Temps i el control de les forces vitals en el cos humà són l'objectiu central dels graus ascendents de la iniciació"

Ravenscroft afegeix que, "una de les proves més altes d'aquest tipus d'iniciació a la Societat del Drac Verd exigeix la capacitat per controlar i dirigir la força vital en les plantes en una manera una mica similar als antics poders de la gent atlant".

Ravenscroft continua: "Només a altres dos europeus se'ls ha permès integrar-se a aquesta Ordre japonesa" [i qui eren ells, un es pregunta] "que exigeix juraments de secret i obediència d'una naturalesa molt més estricta i intransigent que societats secretes similars en el món occidental ".[3]

El problema principal amb tot això és que les fonts de Ravenscroft són difuses o inexistents. Ell probablement va seguir l'exemple de l'obra de 1960 de Louis Pauwels i Jacques Bergier "La Tornada dels Bruixots"(Le Matin des Magiciens).

Aquells autors afirmen que de Haushofer, "s'ha dit [per qui?] que va ser iniciat en una de les societats budistes secretes més importants i que se li va prendre jurament perquè si ell fallava en la seva missió havia de suïcidar d'acord amb el cerimonial consagrat". [4]

Suposant que aquesta és una al·lusió a la susdita Societat, encara ens veiem enfrontats amb la manca de qualsevol font identificable per a la informació que lliuren els autors. Ravenscroft continua afirmant que membres de la Societat del Drac Verd es van establir a l'Alemanya dels anys ' 20 i van unir forces allí amb un grup de monjos tibetans anomenat la "Societat d'Homes Verds".

Aquests últims eren, en realitat, els "Adeptes de Agharti i Shambala", i el seu líder era un misteriós "Home amb guants Verdes".[5] També resulta que els Dracs Verds i els Homes Verds haurien, "estat en comunicació astral durant centenars d'anys". Els germans units aviat establirien comunicació amb l'ascendent senyor Hitler. Altres des de llavors han especulat sobre l'anterior convertint als Dracs Verds en una "conspiració interna" tant de Genyosha com del Drac Negre, i fent-los, "l’avançada d'una conspiració molt més gran basada en el grup encara més secret conegut com els Homes Verds".[6]

Encara que fascinant, tals asseveracions no semblen tenir cap base en la realitat. Però axò no vol dir que no puguin tenir un bocí de veritat. Per exemple, hi havia una figura esotèrica al Berlín de finals de la república de Weimar citat de vegades com el "Mag de Guants Verds" que va arribar a ser un efímer endeví per Hitler i el Partit Nacionalsocialista. 

No era tibetà sinó, un jueu que circulava sota el nom de Erik Jan Hanussen i quan es va fer incòmode per predir exactament l'incendi del Reichstag, els seus antics amics nacionalsocialistes el varen matar.[7]

De la mateixa manera, bé podria haver alguna cosa pel que fa a una connexió entre el Tibet i el Drac Verd. Un drac verd, o Zhug, exerceix un paper important en la mitologia tibetana on simbolitza  el "déu del Tro ... la valentia i la força que tot ho conquereix". [8]
Més concretament, el monjo budista japonès anomenat Ekai Kawaguchi que va fer dues visites al Tibet en els anys previs a la Primera Guerra Mundial, aproximadament en el mateix temps en què Haushofer estava a Tòquio.

En aparença, Kawaguchi semblava un senzill devot religiós, però se sap que d'ell que va tenir contacte amb almenys amb un agent secret japonès mentre va estar a la Terra de les Neus Eternes, un tal Narita Yasuteru, així com amb un agent de la Intel·ligència de la Índia britànica. [9] Kawaguchi també tenia vincles amb Annie Besant i la seva secta teosofista, un altre grup acusat de subversió i impostura general. [10]

De manera molt més significativa, Kawaguchi era un devot del budisme Zen. En la seva obra de 1989 "El Hitler Desconegut", Wulf Schwarzwaller afirma que Haushofer era un mestre de diverses tradicions místiques orientals i que, "s'havia familiaritzat amb els ensenyaments Zen de la japonesa Societat del Drac Verd".[11]

Fonts més recents emfatitzen l'íntima associació del Drac Verd amb el zen, específicament de la seva branca Soto, i afirmen que, "el Drac Verd ha tingut una tradició de propagació secreta", sigui el que sigui que això signifiqui.[12] La connexió budista pot oferir algunes pistes importants.

El budisme es va originar a l'Índia i es va estendre al Tibet i a la Xina, i des d'allà al Japó. La doctrina Zen (Cha'an) també tenia les seves arrels a la Xina. Un dels "sants" budistes més reverenciats al Japó és Kukai, un místic del segle VIII-IX que va passar anys estudiant a la Xina. Curiosament, el seu principal lloc d'il·luminació espiritual va ser el Temple del Drac Verd a Xian on ell va ser entrenat en les tradicions ocultes i tàntriques que provenen del Tibet.

Retornant al Japó, Kukai va incorporar aquestes tradicions en la seva versió del budisme de la Paraula Veritable (Shingon). [13] El problema és que Shingon era i és completament diferent del Zen, de manera que què, i si és que és quelcom, està relacionat amb el Drac Verd? 

Per complicar més el quadre, hi ha nombroses referències a societats xineses del Drac Verd. La majoria estan vinculades a les arts marcials. Les societats de kung-fu del Drac Verd estan actives a tot el món, però la majoria sembla ser d'origen força recent. Per estrany que sembli, durant els anys '60 la Societat del Drac Verd situada a Chicago es va embrancar en una amarga disputa amb la rival Societat del Drac Negre.

Una versió de la història del Drac Verd xinès la defineix com una societat secreta taoista formada en resposta a les persecucions del segle XVII llançades per l'Emperador, influït per jesuïtes, Kiang Hsi.

Segons això, la societat secreta va sorgir de l'Escola Mística de Tao Pensament Pur, i juntament amb un odi implacable cap a la dinastia Manxú, va romandre dedicada a la, "pràctica de l'alquímia taoista i de les tècniques de la Immortalitat".[14] Això ja sona una mica al que Ravenscroft va descriure.

El Drac Verd segons es diu també va funcionar sota nombrosos noms i disfresses. Una Societat del Drac Verd secreta i fins i tot sinistra també apareix en almenys en dues dues pel·lícules d'arts marcials: "L'Espasa Mortal" (The Deadly Sword, 1978) i "Les Set Promeses" (Seven Promises, 1980).

Finalment, una Societat Verd o Banda Verda era (i possiblement segueix sent) una força principal en el submón xinès. Llavors, podria haver-hi dues societats del Drac Verd, una japonesa i budista i l'altra xinesa i taoista?

El que si queda palès és la pol·linització mútua entre el budisme xinès i el japonès, i les sectes i societats secretes que ells han engendrat, tenen segles d'antiguitat. Dins d'aquell context, gairebé tot és possible. Altres rareses, que poden o no significar alguna cosa, inclouen el fet que durant el seu matrimoni amb una altra dona, Chiang Kai-shek va realitzar una visita a un monestir del Drac Verd. El finat acadèmic Charles Rice, després d'examinar amb cura tot el que va poder trobar sobre la Societat del Drac Verd, va preguntar-se si això no podria ser res més que el club de karate de la Guàrdia Imperial de l'Emperador japonès.[15]

El més estrany de tot, potser, és un article del 2004 del South China Morning Post que descriu la detenció de tres membres del "Culte del Temple del Drac Verd" sota l'acusació de manegar un circuit de prostitució.[16] A les víctimes femenines se'ls garantia un lloc en el cel si elles guanyaven prou diners per a la secta.


Segueix EL DRAC VERD III:


Referències:

3. Trevor Ravenscroft, The Spear of Destiny: The Occult Power behind the Spear which Pierced the Side of Christ, Weiser Books, Boston, 1982, pàg. 246-247
4. Louis Pauwels i Jacques Bergier, The Morning of the Magicians, Avon Books, New York, 1960, pàg. 279 
5. Ravenscroft, op. cit., pàg. 256 
6. Gil Trevizo, "The Order of the Green Dragons" (2003), http://odh.trevizo.org/green_dragons.html. Aquest article està referit als jocs de rol Delta Green
7. Sobre l'estranya trajectòria de Hanussen, vegi Mel Gordon, Erik Jan Hanussen: Hitler 's Jewish Clairvoyant, Feral House, Los Angeles, 2001
8. "Tibet 's Dragon Culture", cortesia de Charles Rice, agost de 2006 
9. Alexander Berzin, "Russian and Japanese Involvement with Pre-Communist Tibet: The Role of the Shambhala Richard Spence, Secret Agent 666: Aleister Crowley, British Intelligence and the Occult, Feral House, Los Angeles, 2008, pàg. 184 i 189 
11. Wulf Schwarzwaller, The Unknown Hitler: Behind the Image of History 's Darkest Name, Berkley Books, New York, 1990, pàg. 100 
12. Per a una perspectiva força crítica del Zen del Drac Verd, vegi: https://groups.google.com/forum/#!topic/alt.philosophy.zen/2nqBkhBQ9yg 
13. Trevor Corson, "The Magic of Buddhism", http://www.trevorcorson.com/articles/published/Entries/2000/7/1_The_Magic_of_Buddhism.html
14. "The Green Dragon Society & Brotherhood, Chi Tao Ch'uan Gung Fu: A Recent History", www.orientalherb.com/index.php?cPath=35 
15. Charles Rice a l'autor, 3 juliol 2003 
16. Clifford El, "Sex Cult Might Have Lured 30 Women", South China Morning Post (16 de Gener del 2004)

El doctor Richard B. Spence és un escriptor i professor d'Història a la Universitat d'Idaho, EUA, especialitzat, entre altres matèries, en història de les societats secretes i història de l'espionatge modern.

Aquest article en castellà va ser publicat a la revista New Dawn N ° 112, de Gener-Febrer de 2009 (newdawnmagazine.com) i en ell va traçant els antecedents, des de la seva perspectiva completament racionalista i escèptica, d'una nebulosa organització asiàtica a la qual se li ha suposat una activitat variada a través de la Història, influent de manera equívoca, però sense que pugui ser perfectament delimitada.

És aquella societat japonesa de la qual es diu que un dels pocs occidentals als que va admetre va ser el militar i geopolític alemany Karl Haushofer.

Extret:
El Dragón Verde. El Mito y la Realidad de una Sociedad Secreta asiática per Richard Spence. 1 gener 2009del lloc web NewDawnMagazine traducció de Editorial-Streicher 8 novembre 2013 del lloc web Editorial-Streicher Versió original en anglès
http://www.bibliotecapleyades.net/sociopolitica/sociopol_brotherhoodss43.htm




DRAC VERD (II)


DRAC VERD (III)

EL DRAC VERD (III)


ELS SET CAPS DEL DRAC VERD

Hi ha una altra descripció general, més complicada encara que no menys misteriosa, de la Societat del Drac Verd que precedeix a la de Ravenscroft en quaranta anys i a la de Pauwels i Bergier per gairebé trenta.

És gairebé segur la font per a la major part del que ell i els altres han tingut per dir sobre la Societat del Drac Verd des de llavors. El treball en qüestió és "Les Sept Têtes du Dragon Vert" (Els Set Caps del Drac Verd, 1933) de Teddy Legrand.

El títol evoca el drac amb "set caps, deu banyes, i set corones sobre els seus caps" esmentat en Apocalipsi 12:3, encara que aquella bèstia sigui vermella, i no verda. A primer cop d’ull el llibre sembla ser només una fosca peça de novel·la sentimental francesa, encara que plena de gent i esdeveniments reals barrejats amb molts d’inventats. Bàsicament, el llibre presenta al Drac Verd o, més simplement, a "Els Verds", com a una sinistra conspiració internacional obstinada en la dominació mundial.

Un detall interessant és que aquests conspiradors secrets sumen exactament 72 i eren, probablement, els "72 superiors desconeguts" de la llegenda conspiracional.[17]

Per aconseguir el seu objectiu nefast, el Drac Verd genera la guerra, la revolució i el caos, i la seva mà és l'invisible denominador comú en esdeveniments aparentment tan dispars com,

l'assassinat de Franz Ferdinand
la instigació de la Revolució bolxevic
l'assassinat dels Romanov
l'assassinat en 1922 del ministre d'Afers Estrangers alemany Walther Rathenau
el rapte del general rus blanc AP Kutepov
el suïcidi aparent del milionari suec Ivar Kreuger

En resum, el Drac Verd sona a una altra versió dels infames Illuminati que obsessionen tantes teories de conspiració. En l'època de l'acció del llibre, 1929-1930, els misteriosos Verds estaven ocupats facilitant l'ascens de "l'home de les dues zetes que "sota els seus" esmolats esperons " Europa tremolaria aviat.[18] 

Aquesta és una referència escassament vetllada i bastant profètica de Hitler, qui havia pujat al poder recentment quan el llibre va ser publicat. Les "Duess Zetes" eren els braços entrecreuats de l' Esvàstica. La figura central d’ "Els Set Caps del Drac Verd" és un agent secret britànic, l'as del Servei d'Intel·ligència James Nobody, que pot ser la inspiració literària original per a James Bond.

Aquest agent ja havia protagonitzat una sèrie de mediocres novel·les d'espionatge de l'escriptor francès Charles Lucieto, i l'última era un esforç per seguir la llicència de franquícia després de la mort recent de Lucieto. Un detall interessant és que Lucieto era un espia jubilat, havent servit al servei secret francès a la Primera Guerra Mundial.

Li agradava afirmar que el seu James Nobody i històries similars eren novel·les en clau que revelaven aspectes veritables encara ocults de la Història recent i dels esdeveniments actuals. Els seus editors posteriorment van donar a entendre que això va tenir alguna cosa a veure amb la seva inesperada mort. Per això no és sorprrenent que el successor de Lucieto, "Teddy Legrand", fos un pseudònim.

De fet, l'autor era Pierre Mariel, que resultà ser un tipus prou interessant. Principalment era periodista, però a l' igual que Lucieto, tenia llaços amb la Intel·ligència francesa. Això ha conduït a l'afirmació que aquest últim "va inspirar" o fins i tot va dirigir els seus esforços literaris com ho havien fet els seus predecessors.[19]

El que és més important potser, és que ell era un autoproclamat expert pel que fa a l’ocult. Alguns anys més tard, sota el nom de Werner Gerson, escriuria un dels primers llibres sobre el ocultisme nacionalsocialista.[20]

El mateix Mariel era membre de la maçònica Ordre Martinista, i va ser gran en una ocasió Gran Maestre francès de l'Antiga i Mística Ordre de la Rosa Creu (AMORC).[21]

De manera interessant, a "Els Set Caps del Drac Verd" Mariel pinta a l'Ordre Martinista com una secta conspirativa que va jugar un paper important entre bastidors en la Revolució francesa i en les posteriors agitacions polítiques, i que només podria tenir vincles amb el misteriós Drac Verd. En el llibre, els espies germans Nobody i Legrand són inspirats per la seva curiositat comuna sobre el destí de la família imperial russa.

L'objecte principal de tal fascinació és una icona de Sant Serafí, suposadament trobada en el cos de la tsarina Alexandra, que porta una inscripció desconcertant, en anglès:  "SIMP The Green Dragon. You were absolutely right. Too late".[22] Ells ràpidament determinen que el primer element, que està acompanyat per un símbol "kabalístic" de sis puntes, significa "Superieur Inconnu, Maître Philippe" (Superior Desconegut, Mestre Felip), un místic martinista francès que va ser un antic guru de la tsarina Alexandra.[23]

Ells també noten la predilecció de la tsarina per la Esvástica "tibetana" com un símbol de bona sort. La resta de la història segueix els esforços del duet per descobrir qui o què constitueix el Drac Verd. Algun interès inevitablement recau sobre el successor del "maître Philippe" com a guia espiritual imperial, Rasputin, qui apareix com un instrument del Drac Verd, si és que no un membre absolut.

Legrand/Mariel observa correctament que durant la Primera Guerra Mundial el dissolut home sant va mantenir comunicació amb els misteriosos "Verds", o simplement "El Verd", basat a Estocolm, amb la qual cosa Mariel retrata un altre fragment d'una conspiració més gran. De manera interessant, el coronel Stanislaus de Lazovert, un dels homes més tard implicats en el complot per matar el dissolut santó, va afirmar que Rasputin era un membre de la "Mà Verda", una ordre secreta probablement recolzada pels enemics austríacs de Rússia. [24]

Recentment i de fonts fidedignes, l'investigador rus Oleg Shishkin va vincular als misteriosos amics de Rasputin amb una conspiració inspirada per Berlín que incloïa lògies ocultistes alemanyes i membres de la noblesa bàltica d'ètnia alemanya. La seva germanor secreta, Baltikum, usava una esvàstica verda com a símbol. Casualment o no, un dels antagonistes trobats per Nobody i Legrand és un baró bàltic, Otto von Bautenas, a qui identifiquen com, ni més ni menys que, un dels "72 Verds". Bautenas resulta haver estat una persona molt real: un ex-adepte de Baltikum, un proper aliat del polític lituà Augustine Valdemaras i líder del moviment feixista Llop de Ferro. Pierre Mariel també suggereix que el líder de l'Antroposofia, Rudolf Steiner estava involucrat en tota aquesta impostura i "política secreta" mitjançant les seves connexions amb societats secretes pan-germàniques. També deixa caure els noms de Gurdjieff i Besant en el mateix tèrbol embolic. Alhora que l'acció del llibre roman dins dels límits geogràfics d'Europa, canviant des de Constantinoble a Escandinàvia, a París i a Berlín, hi ha nombroses referències a l'Orient, sobretot al Tibet. Legrand i Nobody contracten l'ajuda d'un dels seus vells antagonistes, l’"espia internacional" jueu IT Trebitsch-Lincoln, qui s'ha transformat en el lama tibetà Dordji Den.

Aquí novament hi ha almenys un gra de veritat: en 1931 el camaleònic Trebitsch va ser ordenat com a monjo budista i es va convertir en "el venerable Chao Kung".[25] La parella finalment es troba a Berlín en presència de l'Home amb els guants Verds, aparentment un endeví asiàtic que s'ha establert a si mateix com el veritable Hanussen. Ells observen una misteriosa figura que semblava tenir un "domini complet dels seus reflexos".

¿Era aquest el "control de les forces vitals" esmentat per Ravenscroft? Com una estàtua vivent, "ni un múscul en la seva cara es va moure" quan l'estrany vident va conversar en un "excel·lent anglès d'Oxford". Nobody i el seu amic finalment comprenen que ells estan cara a cara amb "un d'aquells famosos Verds". La descripció condueix a un autor recent, Christian von Nidda, a concloure que els Verds eren ni més ni menys que éssers "reptilians".[26] 

Al final, Mariel mai defineix clarament el que la Societat del Drac Verd és i no és. Indubtablement, aquesta mai va ser la seva intenció. Curiosament, no hi ha cap suggeriment de cap connexió japonesa. No obstant això, com suggereix l'episodi amb l'Home amb Guants Verds, està l'espectre d'una poderosa i misteriosa mà asiàtica en funcionament. Ell creia que el veritable propòsit de la Revolució russa era destruir la barrera de l'Est d'Europa contra la intrusió asiàtica.

Mariel va sentir una mena de "conspiració permanent contra la raça blanca -contra la civilització greco-llatina occidental- que procura debilitar, fracturar i sacsejar la construcció de la ja inestable Europa".

Quan el moment arribés, els conspiradors "el substituirien" (l'Home de les Dues Zetes) com un mitjà per provocar un nou ordre. També roman incert fins a quin punt Mariel va voler que "Els Set Caps del Drac Verd" fos pres seriosament. Evidentment, això no ha impedit a alguns prendre-s’ho així.

Veritat, ficció, o alguna amalgama estranya de les dues, el petit llibre de Pierre Mariel és indubtablement la inspiració per a la major part de les afirmacions sobre la Societat del Drac Verd que han aparegut des de llavors.

Encara ens queda preguntar-nos si, en cas que tota l'exageració, l'ofuscació, el temor supersticiós i les mentides absolutes fossin desades a un costat, hi hauria alguna cosa allà en absolut del cert. Potser ...


Referències

17. Nolan Romy, Les Grandes Conspirations de La nostra Temps, Bruxelles, 2002, pàg. 35-50 
18. Teddy Legrand, Les setembre Tetes du Dragon Vert, Berger-Levrault, Paris, 1933, pàg. 78
19. Oleg Shishkin, Ubit 'Rasputina, Olma Press, Moscow, 2000, pàg. 36-37 
20. Werner Gerson, Li nazisme: Societé secrete, Productions de Paris, Paris, 1969 
21. Shishkin, pàg. 36
22. Legrand, pàg. 30-33 
23. Nom veritable: Nizier Anthelme Philippe
24. "Stanislaus Lazovert and the Assassination of Rasputin, 29 December 1916", www.firstworldwar.com/source/rasputin_stanislaus.htm
25. Bernard Wasserstein, The Secret Lives of Trebitsch Lincoln, Penguin Books, New York, 1989, pàg. 274
26. Christian Von Nidda, Our Secret Planet, Lulu Publications, pàg. 124-125


El doctor Richard B. Spence és un escriptor i professor d'Història a la Universitat d'Idaho, EUA, especialitzat, entre altres matèries, en història de les societats secretes i història de l'espionatge modern.

Aquest article en castellà va ser publicat a la revista New Dawn N ° 112, de Gener-Febrer de 2009 (newdawnmagazine.com) i en ell va traçant els antecedents, des de la seva perspectiva completament racionalista i escèptica, d'una nebulosa organització asiàtica a la qual se li ha suposat una activitat variada a través de la Història, influent de manera equívoca, però sense que pugui ser perfectament delimitada.

És aquella societat japonesa de la qual es diu que un dels pocs occidentals als que va admetre va ser el militar i geopolític alemany Karl Haushofer.

Extret:
El Dragón Verde. El Mito y la Realidad de una Sociedad Secreta asiática per Richard Spence. 1 gener 2009del lloc web NewDawnMagazine traducció de Editorial-Streicher 8 novembre 2013 del lloc web Editorial-Streicher Versió original en anglès
http://www.bibliotecapleyades.net/sociopolitica/sociopol_brotherhoodss43.htm


DRAC VERD (I)


DRAC VERD (II)


DRAC VERD (III)

dimecres, 6 de gener del 2016

LES "RELÍQUIES DE JOANA D'ARC": UNA ANÀLISI MULTIDISCIPLINAR FORENSE


Les "relíquies de Joana d'Arc": Una anàlisi multidisciplinar forense
Per P. Charlier et al. Forensic Science International, No.194 (2010)

Resum: Les restes arqueològiques poden proporcionar evidències concretes, mitjançant les quals es poden desenvolupar, afinar o validar les tècniques medicolegals. En el cas de l'anomenada 'Joan de les relíquies d'Arc' (un grup d'ossos i restes arqueològiques coneguts com la 'ampolla de Chinon'), 14 especialistes van analitzar les mostres, com un cadàver X d'aspecte carbonitzat: un antropòleg forense, metges examinadors, patòlegs, genetistes, radiòleg, bioquímics, palinòlegs, zoòleg i arqueòleg. Materials, mètodes i resultats d'aquest estudi es presenten aquí. Aquest estudi té com a objectiu oferir una metodologia explotable per als casos moderns medicolegals de petites quantitats d'ossos humans d'aspecte carbonitzat.

Introducció: En virtut de l'autoritat de l'Association des Amis du Vieux Chinon i l'arquebisbe de Tours (curador de les restes), una anàlisi científica es va realitzar recentment en les anomenades 'relíquies de Joana d'Arc ", que resideixen a Chinon (centre de França). Aquestes restes es van conservar inicialment en una petita ampolla de vidre que data de principis del segle XIX en el casc està escrit el text: '' Restes trouve 's sous li Bucher de Jeanne d'Arc, Pucelle d'Orle'ans' '( és a dir, '' restes trobades sota la foguera de Joana d'Arc, donzella d'Orleans ''), publicat per primera vegada en 1867. Cal assenyalar que Joana d'Arc va morir a l'edat de 19 anys, cremaDA a la plaça del mercat de Rouen (Normandia) en 30 maig 1431.

Va realitzar-se la següent anàlisi per determinar si aquestes restes són els ossos i cendres del sant francès autèntics. Es van realitzar tècniques actualment utilitzades en antropologia forense i l'anàlisi científica. Aquest estudi pot donar un model de la metodologia que s'utilitzarà amb les restes orgàniques de cremats mal conservades (com els que queden per a l'anàlisi després d'un incendi criminal o accidental).

Feu clic aquí per llegir aquest article de Academia.edu


VEURE TAMBÉ: 




PUBLICAT:






dissabte, 2 de gener del 2016

PER QUÈ COMENÇA L'ANY L'1 DE GENER?

L'any nou xinès se celebra en una data variable entre els mesos de febrer i març del nostre calendari gregorià. L'any nou als països regits pel calendari musulmà comença amb el mes de Muharram, també en una data variable que en 2015 va coincidir amb el 14 d'octubre, quan es va inaugurar l'any 1437 de l'era de la Hègira. A l'Índia, l'any nou també es va celebrar el passat novembre, a la primera lluna nova del mes de Kartika, encara que, com en el cas jueu i altres, el mes en què se celebra l'any nou no és necessàriament el mateix en el que oficialment comença el calendari, el que mostra que la consideració popular de l'any nou és un fenomen cultural relativament independent de les homologacions oficials o dels ajustos astronòmics que hi pugui haver al darrere. Tot i l'extensió mundial del calendari gregorià, que s'aplica fins i tot a la Xina des de 1912, segueixen sent molt diverses les dates i les maneres en què diferents societats consideren que el seu cicle anual recomença una i altra vegada. I l'1 de gener és només una d'aquestes possibilitats.
Perquè avui hagi estat possible celebrar l'any nou el dia 1 de Gener primer hi va haver de néixer el propi mes de gener que, segons Plutarc, va ser afegit al calendari de Ròmul pel seu successor, Numa Pompilio al segle VIII abans de Crist. El calendari que s'usava anteriorment a Roma tenia 10 mesos lunars i començava a la primavera, a la lluna plena més propera a l'equinocci de març (els idus de març). Aquests deu mesos marcaven un compàs difícilment ajustable al de les estacions i el cicle solar, que tenien una importància òbvia en l'activitat del camp i havia estat adoptat abans pels egipcis. Per a un millor ajust Numa va afegir l'onzè mes, Ianarius, i el dotzè, februarius. El mes de febrer va rebre el seu nom de les festes de preparació de la primavera, anomenades februa (neteja, purificació) que amb el temps es van fer part de les celebracions de les Lupercals. El mes de gener, però, a falta d'una referència pràctica, va ser dedicat al déu Jano, el culte va promoure Numa activament. No obstant això, malgrat ja tenir dotze mesos, l'any romà va seguir començant a la primavera fins a 153 aC, un segle abans de la reforma del Calendari Julià.
Fins al 153 aC, els cònsols romans eren nomenats anualment pel Senat en els idus de març, el començament de l'any. No obstant això, en ple esclat de la segona guerra celtíbera i declarada la guerra a la ciutat de Segeda, el General Cinquè Fulvio Nobilior va demanar al Senat que avancés la data dels nomenaments a fi de poder avançar el trasllat de les tropes i preparar la campanya militar per a la primavera. El poble de Roma va seguir celebrant els idus de març igualment, entre altres coses per l'abundància d'activitats religioses concentrades en aquestes dates, però, el Senat va atendre la petició dels cònsols i per primera vegada es va traslladar oficialment el començament de l'any a les calendas de gener (la primera lluna nova del mes), quan prenguessin possessió del seu càrrec dels cònsols, donant inici al compte de l'any des de llavors. D'aquí la llegenda que atribueix als celtibers (o als hispans més en general) el mèrit d'haver canviat el calendari més important de la seva època, també determinant dels calendaris vinents. Amb gener obrint l'any (en comptes de ser l'onzè mes), es va reformar el calendari de Roma donant lloc al 46 aC al calendari Juliano, organitzat pel savi Sosígenes d'Alexandria i anomenat així en honor de Juli Cèsar. Aquest calendari seria usat en alguns països d'Europa fins a principis del segle XX, especialment entre els de majoria religiosa Ortodoxa. A Rússia, per exemple, només es va substituir després de la Revolució de 1917 ia Grècia, l'últim país a abandonar-lo i adoptar el calendari civil actual (el Gregorià), es va usar fins a 1923.
No obstant això, tot i la importància de Roma i la seva cultura a tot Europa, en una bona part del continent la preferència a l'hora de celebrar el començament d'any queia en altres dates. Si a Roma ia la Mediterrània l'Any Nou se celebrava amb la primavera, els pobles del nord preferien l'hivern. En comparar entre les dues latituds convé recordar que la diferència estacional entre el temperat sud d'Europa i el fred nord marcava una diferència gran en la forma de viure, començant pel ritme de treball del camp i seguint per la caça i el pasturatge. D'aquestes diferències es desprèn una experiència del cicle anual molt diferent. Serveixi com a exemple el fet que al nord, fins i tot després de l'adopció general del calendari julià imposada per Carlemany al segle VIII, l'any va seguir dividint principalment en dues estacions, la de Skammdegi (els dies curts) i la de Náttleysi ( els dies sense nit), com es referien a elles els islandesos. En aquest context, el comú era que l'inici de l'any coincidís amb les celebracions d'hivern i en particular l'Samaín (1 de novembre), l'inici de l'estació fosca, perquè sota la neu la terra es regenerava i els ancestres tornaven a ella en la foscor. I això havia de ser propiciat amb les celebracions i ritus oportuns.
Malgrat el canvi formal de l'any 153 aC, consolidat després per la reforma juliana, no només els romans van continuar amb les seves celebracions de primavera sinó que en la Roma ja cristiana i, posteriorment, a l'Europa medieval (i progressivament més i més cristiana també ), encara hi va haver reticències a celebrar el començament d'any el dia primer d'un mes dedicat a un déu pagà. Alguns, van intentar sense èxit canviar els noms dels mesos, com va ser el cas de Carlemany, que va proposar una versió juliana amb els noms germànics, basats principalment en fenomens climàtics o en tasques del camp. No obstant això, els fills cristians dels antics pagans europeus, al nord i al sud, van continuar donant una rellevància fonamental a les qüestions religioses a l'hora de saludar el començament de l'any i, així, la preferència general per a l'any nou rara vegada era l'1 de gener. La cristiandat va establir diversos criteris que van ser usats per diferents regnes i poblacions a discreció.

En l'era cristiana, establerta l'any 532 per Dionisio el Minso, l'any nou podia començar el 25 de Desembre, el 25 de març o el Diumenge de Resurrecció, quan vulgui que coincideixi en cada any, ja que és una data variable que depèn de la determinació de la Pasqua, d'acord amb el calendari lunar jueu. A Venècia també podia començar l'1 de març, seguint la tradició romana més antiga, ia les regions de l'Imperi Bizantí el començament d'any se celebrava l'1 de setembre. I per si aquest desgavell fos poc, també hi va haver qui ho va voler celebrar l'1 de gener, com preferien fer els francs fins al segle VIII, sota els reis merovingis. Aquesta data, hereva del calendari romà, va ser cristianitzada com a dia de la Circumcisió i santificada com començament de l'any cristià també pels regnes cristians del nord de la Península Ibèrica. Al segle XIII, però, en el regne de Navarra s'usava la data del Diumenge de Resurrecció. Amb el temps, sembla que tant Aragó com Castella van començar a fer servir el dia de l'Anunciació com el començament d'any, el 25 de Març, data anteriorment més coneguda com l'Encarnació. No obstant això, sabem que en 1350, Pedro IV d'Aragó va prohibir aquest ús i establir la data de Nadal, el 25 de desembre, com a any nou oficial. I el mateix es va adoptar a Castella entre els segles XIV al XV. Finalment, i en part per l'èxit de la seva expansió des del segle XIII per Europa, al segle XVI el regne d'Espanya va adoptar el dia de la Circumcisió com data de l'inici de l'any. Des de llavors, vam celebrar l'any nou el dia 1 de gener.

Totes les cultures reconeixen uns cicles o altres. En diferents llocs del planeta la natura té uns cicles. Els éssers humans tenim els nostres i, per descomptat el sistema solar té els seus. Potser la perspectiva dels astrònoms, des dels més antics als més moderns, ha tendit a valorar especialment els ajustaments calendárics relacionats amb la lluna, el sol, el zodíac i efemèrides com els eclipsis, però, les celebracions populars han anat variant amb una certa autonomia respecte a les consideracions més formals i expertes d'astrònoms i savis. Des d'aquest punt de vista de la cultura popular, la pròpia activitat de festejar així com la conducta ritual, els mites i els símbols que l'acompanyen presenten també el seu propi caràcter cíclic i una explicació pròpia sobre el principi i el final de les coses. La història de cada poble, les creences religioses, els esdeveniments polítics i la memòria col·lectiva proporcionen la textura característica que enriqueix la uniformitat astronòmica amb el creatiu repertori de la diversitat humana.

Font: Mónica Cornejo Valle és professora d'Antropologia de les Religions a la Universitat Complutense de Madrid EL PAIS http://elpais.com/elpais/2015/12/30/ciencia/1451501260_267462.html
-----
Imatges: Cotton MS Nero C IV
Dóna't Mid 12th century-2nd half of the 13th century
Títol 'Winchester Psalter' or 'Psalter of Henry of Blois'
British Library