Translate

dilluns, 23 de desembre de 2013

2014: 300, SOM O NO SEREM.


Som CATALANS i estiguem on estiguem arreu del món, ens dediquem a la recerca de solucions dels problemes difícils, amb l'eficàcia, l'eficiència, l'estalvi de vides i amb la major cura per la nostra gent amb pressupostos molt baixos i pocs possibles amb els quals gairebé no hi ha moltes opcions, sense que el món sigui conscient que, en molts cassos ens hi va les vides pròpies i de molta gent.

No acostumem a entrar en pànic, coneixem i confiem en el nostre poble, la nostra gent, hem desenvolupat la potenciació del nostre instint de supervivència, del nostre afany de ser. Sabem que hi ha un futur més a prop que l’horitzó amb resolució.

No hem deixat d’explorar metòdicament les opcions i vies que podien ser útils per a ser lliures. Un dels millors trets identitàris que tenim és que fem camí amb el cap aixecat, ben alt. És així com ens hem adonat de totes les vies i recorreguts, fets i per fer, amb tots els catalans que tenen les seves llars fora de Catalunya però amb més sentiment català que mai i amb l’orgull i la dignitat que proporciona saber qui ets, d’on vens i cap a on vols anar. En aquest temps, però, tot l'estat d'ànim de la societat que lluitava al país, a casa,  era molt baix i ple de decepció, de desil•lusió. I va ser aleshores que en rebre el suport intens i vibrant dels catalans d’arreu del món compartint l'empoderament i assessorament estratègic, focalitzat amb precisió en les delicades àrees del sistema governamental central de la resta d'Espanya que en aquell moment negaven la major, aquests catalans d’arreu ens varen aportar la neta i clara mirada que ens mostrava una crisi que no era nostra, que era específica de l'economia i centralització d’un Estat que es negava a admetre que les febleses, abusos i descontrol del que eren autors. 
Aquests catalans d’arreu del món ens varen mostrar que més enllà de les fronteres podíem trobar, no tan sols, suport econòmic per aquestes altres vies. A l'estranger també podíem gaudir de recolzament polític i humà, tan sols calia trencar les cadenes per ser lliures. El que va ser més  impressionant, fins i tot en aquesta etapa, va ser la incredulitat i ceguera de l’estat que es negava a acceptar la realitat mentre la crítica situació econòmica havia ja envaït Europa que començava a prendre consciència. 
Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got. Nacional i internacionalment aquest dolor es va sentir intensa i molt profundament per tots els catalans que eren fora. Va frapar-los tant directament al cor que varen respondre al bram de dolor amb un clam de resolució neguitejats per la urgència. Tots junts, foren on foren, del planeta varen organitzar-se  decidint que ja n’hi havia prou, calia fer quelcom, perquè ara res era pitjor que el no fer res, la inacció. Aquesta és una decisió però en el cor dels catalans no és pas una opció.
Varen concentrar-se en fer allò que els ha estat sempre de fer envers els problemes i les situacions difícils. Varen escurar-se les butxaques i amb enginy i capacitat de ser assertius amb l’ús de la seva capacitat  d’innovació varen tornar-nos la seva fresca i serena mirada en la recerca de respostes. Xerrades i debats en torn a totes les opcions possibles que eren al seu abast. No renunciant mai a explorar cap procés o procediment que permetés aconseguir la mínima viabilitat per a engegar i dur a bon terme aquest procés amb l’objectiu de la independència com a meta.
.... als catalans de casa, aquells que s’havien acostumat al brogit del silenci en el que s’havien anorreat els va fer parar compte de que avui era demà. Que calia segar cadenes i avançar amb el cap ben alt i desacomplexadament sense vergonya - avis, pares, fills i nets - mirar-se els uns en els ulls dels altres i donant-se les mans amb tots i cada un dels catalans de totes les contrades, amb un somriure, mostrar per fi qui som: catalans i lliures, sia on sia, d’arreu del món!
Ningú ens pot donar el que ja és nostre. Som i serem!




I aquí és on podem anar de lo macro a lo micro i de l’universal a l’individual. Us parlaré de la història d’una catalana que exemplifica gràfica, literal i textualment això descrit abans i que podem simplificar en el següent lema que de ben segur tots reconeixem en la nostre essència  de catalans i encara més en la de les catalanes :

"Failure is not an option"


Què fa especial a Esther Beltran?
Que ha deixat de justificar-se com a dona i com a catalana. Sense complexes, com dèiem abans, amb el cap ben alt i la mirada fixa més enllà de l’horitzó aportant tota la seva resolució assertiva i capacitat resilient. Ella va aprendre fora de casa que la inacció és un error, que en la seva dedicació a cercar respostes era possible positivitzar la iniciativa i a posar en valor la seva capacitació innovadora.

El punt d’origen,  la seva condició cromosòmica, ser una dona catalana. 

La seva meta, la independència personal i de país.

No ha estat mai un recurs humà, ha estat una humana amb recursos. 

Us la presento:

La Doctora Esther Beltran és la primera persona al món que ha aconseguit salvar als astronautes d'una situació catastròfica sense posar-se en risc ni afegir cap altre perill a ningú de la tripulació ni personal de suport. Els protocols desenvolupats per ella s'estan implementant actualment a situacions reals com son: la prevenció d’epidèmies desprès d'un desastre natural o de caràcter humà implementats per la Creu Roja i també, en operacions laborals arreu del mon com a elements de regulació de rutines en els Hospitals i sistemes Sanitaris de la Salud Mundial implementats, en aquest cas, per la Organització Mundial de La Salud i centres com CDC, als USA. 

Ella es metgessa, catalana, nascuda i criada a Barcelona, Catalunya, Europa. El seu plat favorit, gastronòmicament parlant, és la "Botifarra amb mongetes" (cosa que recomana a la població mundial).

Ella ens representa al món, ella som tots.


© Mayte Duarte,  23 desembre 2013.
2014: 300, som o no serem ||*||




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada