En el mite de la caverna, podríem afirmar, es concentra el més profund de tot el pensament de Plató. El mite, fent ús d'imatges dotades d'una gran força descriptiva, pretén mostrar-nos la seva visió de la natura humana, la seva teoria de les idees, el dolorós procés mitjançant el qual els humans arribem al coneixement, etc.
Mentre Plató relata l'existència d'uns homes que des del naixement, es troben lligats de cames i coll a l'interior d'una fosca caverna. Presoners no sols de les ombres obscures pròpies dels habitacles subterranis, sinó també del seu camp de visió, de manera que han de mirar sempre endavant a causa dels lligams sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre la reben d'un foc encès darrera d'ells, enlairat i distant.
En Josep Maria Cabayol ens mostra com en cada ombra que projectem, allò que es mostra és un mateix. Lliure, amarat pels sentits, viu.
Una branca, SA CANYA, i en la seva ombra veig potser el presoner alliberat tornant de nou a la fosca caverna per a comunicar el seu descobriment, ¿se'l creuran? No pas, més aviat es riuran d'ell, li diran que en marxar s’ha trastocat. Fins i tot, com diria Sòcrates, si ell intentés deslligar-los i fer-los pujar per la costeruda ascensió cap a la sortida de la caverna, aleshores, si el poguessin agafar amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, el matarien; així són els presoners: còmodes en el seu engany i violents.
