El temps no existeix, però es fa palès en els mals moments com llosa de pes infinit i alhora efímer en l'instant feliç.
Alguns som persones privades, molt privades i sovint no mostrem la intensa vida emocional que portem a dins.
Les absències cobren un pes de plom al costat de daurades presències. I els silencis ensordeixen amb inútils precs de condol sense consol.
I com sempre, res és el que sembla i el que ho és, no ho sembla.
Quin poder el de les paraules! que poden sublimar o malmetre els fets. Sempre duals, sempre latents. Reconeixements o retrets alternats en cosmovisions diferents.
Neguem l'existència de l'altre amb la mateixa intensitat que maldem pel reconeixement col·lectiu. I és en l'alteritat, en el reflex d'un somriure en uns ulls que s'emmirallen en els nostres, on desem la nostra ànima que esdevé raó de ser, el que ha de ser etern.
Avui les meves paraules no són no són pas un record dels absents amb els que només el més gran enyor m'envaeix. Avui són pels presents, pels que essent, no hi són. Per als que són com són i viuen amb els absents al cor, a on en el dia a dia conviuen, vius o morts, per amor.
No hi ha consol pels que queden i si el temps no existeix, en la teva absència esdevé etern.
© Mayte Duarte 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada