LUCY

 Lucy és el nom donat a un esquelet d'Australopitec d'un individu que va viure fa uns 3,5 milions d'anys. Va ser descobert per l'estatunidenc Donald Johanson el 24 de novembre de 1974 a 150 quilòmetres d'Addis Abeba, Etiòpia.

   Es tracta d'un esquelet femella de prop d'un metre d'alçada, d'aproximadament 27 quilograms de pes (en vida), d'uns 20 anys, i sembla que va tenir fills, però no se sap quants exactament. (Es creu que va morir ofegada al intentar creuar un riu).

   Fins al 1977, la comunitat científica no va tenir consideració amb el descobriment de Johanson i el seu equip de l'International Afar Research Expedition. La revista Science va acceptar de publicar el descobriment d'un homínid que des de llavors es va anomenar Australopithecus afarensis.

   El nom Lucy prové de la cançó Lucy in the sky with diamonds dels Beatles, que els membres del grup investigador estaven escoltant la nit després del descobriment.

HISTÒRIA DE LA LUCY, LA MONA QUE CAMINA DRETA

   Fa un temps hi ha hagut un canvi climàtic brutal. Una gran sequera asseca i mata als arbres i destrueix gran part de la selva. Els animals de la selva emigren a la sabana en busca d’aigua i aliments. La sabana té alguns arbres adaptats a la sequera, arbusts i herbes.

   La Lucy, d’uns 20 anys, pertany a una tribu de mones que s’han adaptat a la sabana. Els seus avantpassats eren els trapezistes dels roures.

    Les mones com la Lucy han après a caminar, però encara no ho fan com nosaltres sinó com els orangutans, balancejant-se de manera que sembla hagin de caure!

   Va ser molt important que els nostres avantpassats aprenguéssim a caminar. Per què? Per fugir més ràpidament dels depredadors? No es va més de pressa corrent sobre dues cames que sobre quatre, sinó tot el contrari. Per tant es un desavantatge. Però té l’avantatge de permetre tenir les mans lliures per a recollir aliments i guardar-los. (Els quadrúpedes només els poden menjar sobre el terreny). També pot caçar i pescar amb les mans. I una cosa decisiva per el futur: el cervell pot créixer ja que el cap està més ben equilibrat en la posició bípeda que en la quadrúpeda i aguanta més pes.

Segueix vivint i dormint sobre els arbres, però ara es fa un coixí i un niu amb les fulles i branquillons. Utilitza pedres per trencar closques però encara no fabrica eines.

Es comuniquen entre ells, però no parlen. Com ho fan? Hi ha comunicació gestual. Les cries aprenen els gestos per imitació. També per imitació aprenen a jugar, a caçar, a fer totes les coses. Així també ho fan els nens molt petits avui.

Un dia la Lucy veu com la mare d’un nen que s’ ha mort plora tapant-se la cara amb les mans. Lucy l'imita i aprèn que aquest gest expressa pesar.

La Lucy va morir també jove. Les seves restes s’han trobat prop d’un llac. Sembla ser que va morir ofegada o devorada per un cocodril. D’això fa uns 4 milions d’ anys.

Lucy podria ser la protagonista de la següent narració imaginària d’ un expert *.

   La tribu estava a punt de morir de gana. La terrible sequera els havia deixat sense aliments vegetals que eren els únics que consumien. Una jove australopitec, acostumada a trencar cloves amb una pedra, colpejava una mica per esma el que trobava. Hi havia restes d’un animal, en concret alguns ossos. Entre ells una tíbia. La colpejà amb la pedra i aparegué una substància gelatinosa, el moll de l’ os. La jove la tastà passant el dit per la cavitat de l’os, fins escurar- la totalment. Així es descobrí que alguns ossos contenien un bon aliment i a partir d’ aquell dia, la tribu ja no passà gana.

Com es varen trobar les restes de la Lucy?

   El 1974 es va descobrir a Etiòpia l’esquelet quasi sencer d’una femella a la que se li va posar el nom de Lucy. El motiu és que, quan els descobridors celebraven la troballa, l’única música disponible era una cassette del Beatles amb la cançó Lucy in the sky with Diamonds, i li posaren aquest nom. Mesurava 1 metre d’alçada, i tenia el cap petit de mona sobre unes espatlles carregades. No era peluda. Menjava arrels i fruits.  Utilitzava pedres per trencar les closques.

   Lucy era una australopitec, simis precursors del humans. Habitaren l’Àfrica fa entre quatre i un milió d’anys. Hi va haver un important canvi climàtic. La Vall del Rif s’enfonsà . A l’oest seguiren les pluges, la humitat i la selva. Els seus simis seguiren sent arborícoles, més endavant goril·les, ximpanzés. A l’est s’esdevingué la sequera, disminuïren els arbres i de la selva es passà a la sabana. Els seus simis ja no poden traslladar-se mitjançant els arbres i aprenen a caminar sobre les dues extremitats posteriors. Són vegetarians. La dentadura s’adapta per mastegar i moldre. Mengen menys fruits i més arbusts i arrels, alimentació més fibrosa. S’ han trobat junt amb les restes òssies, pedres tallades.

   En els actuals ximpanzés i goril·les trobem moltes semblances amb els australopitecs. Els ulls en el pla frontal de manera que veuen en relleu, tret essencial per saltar i moure’s entre els arbres. Es passen el dia circulant pel territori buscant aliments vegetals, però també dediquen molt temps a l’activitat social: descans, neteja mútua, etc. Al vespre, allà on es troben, busquen lloc per fer-hi el niu, aplegant herbes i fulles per fer-se coixí. Els ximpanzés dormen dalt dels arbres, els goril·les a terra... Però encara caminen de quatre grapes: les mans en forma de puny. Són quadrúpedes. Utilitzen també objectes naturals com eina. Trenquen les claves amb pedres i amb canyes agafen la mel i introdueixen fines tiges ensalivades en els nius de termites per menjar-se-les... també tenen cura de les cries i reaccions afectives. No tenen un llenguatge verbal pròpiament dit però si se’ls ensenya el llenguatge gestual dels sords poden adquirir un vocabulari de centenars de conceptes!

*José Luis Arsuaga. Los aborígenes.RBA libros SA, Barcelona 2000

https://sites.google.com/site/narracions/index-narracions/historia/narracions-dels-origens-els-humans/historia-de-la-lucy-la-mona-que-camina-dreta