Translate

dimarts, 27 d’octubre del 2015

SA CANYA

En el mite de la caverna, podríem afirmar, es concentra el més profund de tot el pensament de Plató. El mite, fent ús d'imatges dotades d'una gran força descriptiva, pretén mostrar-nos la seva visió de la natura humana, la seva teoria de les idees, el dolorós procés mitjançant el qual els humans arribem al coneixement, etc.

Mentre Plató relata l'existència d'uns homes que des del naixement, es troben lligats de cames i coll a l'interior d'una fosca caverna. Presoners no sols de les ombres obscures pròpies dels habitacles subterranis, sinó també del seu camp de visió, de manera que han de mirar sempre endavant a causa dels lligams sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre la reben d'un foc encès darrera d'ells, enlairat i distant.

En Josep Maria Cabayol ens mostra com en cada ombra que projectem, allò que es mostra és un mateix. Lliure, amarat pels sentits, viu.

Una branca, SA CANYA, i en la seva ombra veig potser el presoner alliberat tornant de nou a la fosca caverna per a comunicar el seu descobriment, ¿se'l creuran? No pas, més aviat es riuran d'ell, li diran que en marxar s’ha trastocat. Fins i tot,  com diria Sòcrates, si ell intentés deslligar-los i fer-los pujar per la costeruda ascensió cap a la sortida de la caverna, aleshores, si el poguessin agafar amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, el matarien; així són els presoners: còmodes en el seu engany i violents.






dimecres, 14 d’octubre del 2015

EL VIATGE DE DANTE

El mot VIATGE, deriva de la llengua llatina "Viaticum", que literalment vol dir, Jornada, Etapa, Passeig, Trasllat, Pelegrinatge; és l'acte que s'executa per anar d'un punt a un altre, així com el camí per on aquest es fa. El viatge al món medieval es presenta com una constant recerca de l'home en la immensitat de l'espai, un trasllat que es realitza de manera física i espiritual. En certa mesura, aquest desplaçament no només es basa en un moviment espacial i material dels viatgers, sinó que comporta un trasllat cultural, mental i espiritual dels mateixos. Els viatges obren nous mons, generant una ruptura amb la quotidianitat i establint una obertura amb espais estranys, únics i diferents. Espais que poden ser exteriors o interiors de l'homo viator, donat que el periple es torna una instància amb la qual el viatger pot conèixer-se a si mateix tant com al seu context, i que la literatura ens permet recorre sense limitacions de temps o espai.


Dante va titular al seu poema Comèdia, encara que una llarga tradició iniciada per Boccaccio l'ha adjectivat com Divina, tant per la seva excelsitud als ulls del primer biògraf de Dante com per tractar d'assumptes no terrenals. No se sap amb exactitud quan va començar Dante la redacció de la Comèdia. Les paraules de l'autor al final de la Vita Nuova fan pensar que la idea del triomf de Beatriu més enllà de la mort li va sorgir abans de ser desterrat, però res indica que comencés el treball de forma immediata. És possible que la composició tingués el seu inici cap 1306-1307, des de poc després d'iniciar el seu desterrament, fins poc abans de morir (1320), és a dir, durant uns quinze anys.

La Divina Comèdia relata el viatge de Dante per l'Infern, el Purgatori i el Paradís, guiat pel poeta romà Virgili. El poema comença amb la trobada de Virgili amb Dante, que s'ha perdut en una selva i ensopega amb bèsties salvatges. Virgili li confessa al poeta que ha vingut en nom de Beatriu, una dama virtuosa, i el condueix per un llarg viatge de redempció que comença a l'Avern: aquí, van passant per cercles infernals; en el primer, estan "els infeliços que mai van estar vius", els nens que no van poder rebre el baptisme abans de morir i persones de grandesa espiritual com Virgili, que van intuir la revelació cristiana. En el segon cercle ja l'Infern es mostra amb tota propietat: a l'entrada d'un pou es troba Minos, una mena de jutge. En els cercles superiors habiten els que es van deixar guiar per la incontinència; en els inferiors, els que van respondre als seus més baixos instints. Després es descriuen els perversos, que al final de les seves vides van quedar sols; els luxuriosos, vençuts pel pur plaer sexual; els avars; els malalts d'ira, condemnats a colpejar-eternament enfonsats en el fang ...

La secció de l'Infern és la més coneguda de totes precisament per l'altura que cobren les seves escenes monstruoses, com si assistíssim al mal d'una manera directament visual: per exemple, els estafadors neden en una massa bullent de peix. El Purgatori rau en una muntanya envoltada de precipicis, i allí les ànimes han de consagrar-se al Bé per expiar les seves culpes i ser finalment salvades per Déu. Dante té oportunitat de veure l'ascens de l'ànima del poeta Estaci cap al cel després d'haver estat purificat. A la secció del Paradís Dante aconsegueix la màxima perfecció espiritual: veu les processons simbòliques, els misteris de la fe com l'Encarnació Divina, i en un núvol de flors disposada pels àngels aconsegueix veure a Beatriu (la seva redemptora), que puja al carro de l'Església.

El tema central de la Comèdia és el viatge que realitza Dante, al llarg del qual trobarà la seva pròpia identitat. Però, ja des d'antic, el viatge representa la condició humana, de tal manera que no només es tractaria de l'adquisició d'unes experiències sinó que a més cal buscar un simbolisme a cadascuna de les etapes, a cada un dels passos pels que transita el caminant: l'Infern comença en la nit, equivalent de la desesperació; l'arribada al Purgatori es produeix a l'alba, símbol de l'esperança, mentre que l'entrada al Paradís és al migdia, com a clara mostra de la salvació per l'abundant llum que hi ha.

Partint d'unes coordenades cronològiques reals (el viatge s'iniciaria l'any jubilar de 1300, possiblement la nit del Dijous Sant i duraria vuit dies), l'obra s'organitza sobre dos eixos essencials, perfectament testificats en la tradició literària anterior: els llibres de viatges (freqüentment al Més Enllà) i la literatura de visions, encara que Dante modifica tots dos gèneres i els adapta al seu peculiar plantejament. En tot cas, Dante porta a terme una profunda i rica reelaboració dels textos que li han servit de base.





Mès info:

http://www.joanfmira.info/general/calaix.php?id=152
http://iconosmedievales.blogspot.com.es/2015/10/canto-xiii-la-visita-de-dante.html
http://www.biografiasyvidas.com/monografia/dante/
https://www.youtube.com/watch?v=_XlsT-G5tUk

divendres, 2 d’octubre del 2015

NOSALTRES, ELS GRANS DESCONEGUTS



Vaig tenir coneixement del Dr. Escudero en el decurs de deu dies de llarga espera. No, no el coneixia. Però el seu coneixement, sense jo saber-ho, el porto aplicant des de que tinc us de raó envers al dolor. Com tot cal conèixer la font. No es tracta de guariments miraculosos. No hi ha que creure res com un dogma. 

Però potser cal escoltar que ens ha de dir la seva experiència. En el meu cas, sumada a la meva puc dir que estic d'acord en que no és una tècnica, és un coneixement i no s'ha d'ensenyar a les facultats, si no a les escoles. Per no dir que hauriem de sortir il·lustrats ja de casa per les nostres mares.


Tantes coses hem perdut, que potser va essent hora de posar fil a l'agulla.






divendres, 4 de setembre del 2015

I ARA... FARÀ UN ANY


El temps no existeix, però es fa palès en els mals moments com llosa de pes infinit i alhora efímer en l'instant feliç.

Alguns som persones privades, molt privades i sovint no mostrem la intensa vida emocional que portem a dins.

Les absències cobren un pes de plom al costat de daurades presències. I els silencis ensordeixen amb inútils precs de condol sense consol.

I com sempre, res és el que sembla i el que ho és, no ho sembla.

Quin poder el de les paraules! que poden sublimar o malmetre els fets. Sempre duals, sempre latents. Reconeixements o retrets alternats en cosmovisions diferents.

Neguem l'existència de l'altre amb la mateixa intensitat que maldem pel reconeixement col·lectiu. I és en l'alteritat, en el reflex d'un somriure en uns ulls que s'emmirallen en els nostres, on desem la nostra ànima que esdevé raó de ser, el que ha de ser etern.

Avui les meves paraules no són no són pas un record dels absents amb els que només el més gran enyor m'envaeix. Avui són pels presents, pels que essent, no hi són. Per als que són com són i viuen amb els absents al cor, a on en el dia a dia conviuen, vius o morts, per amor.

No hi ha consol pels que queden i si el temps no existeix, en la teva absència esdevé etern.

© Mayte Duarte 2015

diumenge, 26 de juliol del 2015

CUCUT


Eduquem els nostres fills sense manual d'instruccions. Passem d'entendre'ns amb la mirada a no entendre'ns gens. De considerar-los un bocí de nosaltres a éssers totalment aliens.

I ens fem creus de com és possible que no entenguem res de res, ni els uns... ni els altres.


Temps al temps, per que com diu la dita oriental: per les seves obres coneixereu al mestre.

I val a dir que és llavors, quan realment els deixes ser qui són, que et reconeixes en ells, en el gest, la paraula i el fet.

Avui ha estat un despertar Turdus merula, és un orgull ser la seva mare. La connexió, la tradició, l'estimació i la comprensió esdevenen el bàlsam de les ferides de creixement, de la maduresa i els eixordadors silencis, muts crits d'impotència.

La nissaga continua i el nostre somriure d'avui és per la jove merla desorientada que ha trobat de nou el seu lloc, la seva llar, i ens ha apropat una mica més els cors, somnis i il·lusions.







dimarts, 7 de juliol del 2015

I EN DIR NOUS VULL DIR...


La paraula "noètic" prové del grec nous. Es refereix al "coneixement intern", una mena de consciència intuïtiva d'accés directe i immediat al coneixement més enllà del que està a disposició dels nostres sentits normals i el poder de la raó. 

També és traduït com "veure destriant" o més concretament, es podria equiparar a "pensar" -ja que ens trobaríem davant d'una "visió (psíquicament parlant ) reflexiva de les coses ". Avui, un dels significats que dóna la RAE al terme "noesis", d'on ve "noètica", és "visió intel·lectual, pensament".

Les Ciències Noètiques són exploracions de la naturalesa i el potencial de la consciència mitjançant múltiples formes de coneixement, incloent-hi la intuïció, el sentiment, la raó i els sentits. Ciències Noètiques exploren el "cosmos intern" de la ment (consciència, ànima, esperit) i com es relaciona amb el “cosmos exterior "del món físic.


La consciència pot estudiar-se des de tres perspectives: en primera persona - Dóna suport a les persones per explorar i desenvolupar la seva consciència subjectiva (la meditació i altres pràctiques espirituals). Posant l'èmfasi en el coneixement intern i la transformació personal.

En segona persona - Explora i dóna suport a les relacions de transformació i de la consciència intersubjectiva (el diàleg compassiu, la construcció de la comunitat, una societat de la saviesa mundial). L'èmfasi en l'aprenentatge de transformació i de saviesa col·lectiva.

I en tercera persona - recopilació de dades sobre objectius fisiològics correlacionats de la consciència (utilitzant rigorosos protocols d'investigació científica, inclosos els experiments en la PSI, la curació ment-cos, i les energies subtils). L'èmfasi en la comprensió científica. Aquests són els elements complementaris d'una "ciència noètica".

Aquestes tres perspectives valoren i donen feina múltiples formes de saber, incloent la intuïció, la raó i els sentits en diferents combinacions. L'objectiu d'aquest treball és donar suport a les persones en la transformació de la seva pròpia consciència (el desenvolupament de les seves potencialitats humanes innates i la capacitat creativa) com a base per a la transformació col·lectiva cap a un món basat en la llibertat, la saviesa i l'amor.

En l'Antiguitat, els filòsofs grecs utilitzaven aquesta paraula per referir-se al verb "intuir", i per a Aristòtil la noètica era la seva doctrina de la intel·ligència. Per a Plató, per exemple, la noesis era el "grau més elevat de coneixement, en ser l'única capacitat de l'ànima que permet la captació directa de les Idees, de la veritable realitat.
Per "consciència", els estudiosos de la noètica es refereixen a la nostra ment, capaç de modificar el món físic. 

S’haurà donat de banda durant segles, la naturalesa espiritual de l'ésser humà en favor de la Ciència i la raó? Serà el moment de traspassar aquestes barreres, ara que la tecnologia ha travessat tants límits, dur la frontera de la raó cap a un espai on també hi tingui cabuda l'ánima com a font de coneixement?

L’homo tecnologicus segueix sent racional i pretén aconseguir conjugar tot el saber humà per avançar donant un pas més enllà unint l'intel·lecte amb l'espiritual.

Ho aconseguirà? 
Seguirà essent humà?
Ha estat algun cop humà?
Què és lo humà? 
Aquesta fora, potser, la pregunta.











dimarts, 2 de juny del 2015

KAIRÓS

Si he d'escollir entre els tres noms del temps em quedo amb KAIRÓS que des del llindar i entre el subtil oblit i l'efímer record, només hi som tu i jo en un etern petó de color blau cel.

Kairós (del grec καιρός) era, per part dels antics grecs, una de les tres maneres d'anomenar el temps, juntament amb Aion i Cronos, i fa referència al "moment adient i oportú" o "moment suprem". Mentre el concepte de cronos es referia al temps cronològic o seqüencial, kairós representava un moment del temps indeterminat en què passa alguna cosa d'especial; cronos és així un concepte quantitatiu, mentre que kairós té un caràcter qualitatiu.

Hi ha un flux en l'univers que es diu tao. El tao flueix lentament, però mai per i és increïblement poderós, mantenint les coses de l'univers en ordre i equilibri. Es manifesta a través de canvis d'estacions, cicles vitals o mutacions de poder o ordre. El tao és la llei de tot. El que segueix al tao es fa un amb l'tao. A més, convé comprendre el chi (terme xinès per a 'vapor, alè o energia'), perquè el txi i el tao van de la mà, ja que el txi és l'energia que circula en l'univers, per la qual cosa es pot dir que el tao és flux de chi.

El concepte del TAO es basa en acceptar que l'única constant en l'univers és el canvi i que hem d'acceptar aquest fet i estar en harmonia amb ell. 

El canvi és el flux constant de l'ésser al no ser, del possible a la realitat, yin a yang , femení a masculí. 

Cada canvi és un acte de justícia.